Òmicron de pont

El denominador comú per a uns i d’altres ha sigut la massificació. Molta gent reunida en un punt amb l’amenaça de la Covid. Sembla que no hi ha por de l’òmicron, aquesta variant nova, amb nom de pel·lícula de ciència-ficció que no acaba de ser creïble, tot i que ho hauria de ser.

No hi ha dubte que durant aquests dies la majoria de la població ha actuat amb certa prudència, tot i que amb les defenses baixes. No podem anomenar-ho irresponsabilitat, però sí certa relaxació davant la metodologia profilàctica indicada.

Imaginem una persona exagerada en les seves fórmules d’actuar contra la Covid, eterna mascareta en boca, gel hidroalcohòlic sempre a mà, per a la qual qualsevol persona a menys de dos metres ja és objecte d’insídia. Al costat, algú amb la mascareta sota el nas, dutxada al matí i, amb això, ja neta tot el dia i donada a besar i abraçar.

Aquestes dues tipologies de ciutadans s’han vist obligades a coincidir, de forma reiterada, durant aquest aqüeducte de la ‘puriconsti’ en carrers, cues en botigues, ‘telearrossegadors’, restaurants i fins i tot caravanes, tot i que en aquests casos el contacte sigui allunyat.

Notícies relacionades

La banca no és romàntica

L’AVE, una ratera que asfixia Adif

L’intransigent –pot ser que amb totes les raons– al costat del passota, amb menys arguments, s’han convertit en parella insuportable. Cada un en defensa de la seva llibertat extrema, cada un amb les seves bones i males propostes, han acabat organitzant alguna baralla. N’he sigut testimoni d’unes quantes. Vergonya aliena.

Aquestes situacions expliquen la societat extrema en la qual ens hem acostumat a viure. Mentrestant, el ciutadà centrat, callat, devot del seu equilibri, però també prudent a l’hora de ficar-se en embolics, s’absenta una vegada més del conflicte, i deixa els altres en la visual. El sentit comú, sempre el menys comú.