Ja ho veurem

 -Hauries de fer-te molt petita –exposa la mare.

 -Doncs dona’m una pastilla per fer-me petita –replica la nena.

 -Ja ho veurem –conclou la mare.

La conversa m’ha tocat emocionalment perquè a mi també m’agradaria viure en una casa de nines. Sempre m’aturo a observar-les a les botigues de joguines. Prefereixo les angleses d’estil victorià, i de dos pisos i golfes, on a la cuina hi ha gent preparant unes pastes; al saló, un grup de senyores o senyors fent un te i, a les golfes, un parell o tres de nens jugant a la gallineta cega. M’aturo en la seva observació perquè en aquest món congelat hi ha, paradoxalment, molta vida. Però sobretot hi ha molta pau. Si aconsegueixes enganyar-te una mica, podries arribar a creure que el món està en ordre. Això és el que transmeten les cases de nines: neteja i ordre, a més de salut mental.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No negaré que presenten també un costat una mica sinistre, sobretot si tens un mal dia. Potser el que m’atrau de les cases de nines és la seva qualitat de pròtesi. De fet, m’aturo davant els aparadors de les ortopèdies amb idèntica fascinació. Hi ha un fil conductor misteriós entre les cames o els braços artificials i les persones diminutes d’aquestes habitacions minúscules que no em canso de mirar. Si l’altra cara del riure, com demostren els pallassos, és el terror, el revers de la pau és l’infern.

Quan surto del metro, continuo pensant en la conversa que acabo de sentir. Si jo tingués una pastilla per fer-me diminut, ¿me n’aniria a viure en una d’aquestes cases de nines? ¿Conviuria a gust amb els homenets i les donetes i els nenets que les habiten? Potser sí. Potser no per a la resta de la meva vida, potser preferiria morir-me al meu llit de veritat, però no m’importaria passar, per exemple, el Nadal vinent a l’interior d’una d’aquestes joguines on no ha arribat el virus en cap de les seves varietats. Ja ho veurem.