La dignitat d’un petó

La dignitat no es mesura ni es veu i la definició del diccionari fa curt, tot i que li hagin posat vuit accepcions diferents. De vegades la dignitat és un rampell, un ‘no’ a temps. Un cop de porta. Un paràgraf ben posat o un ja n'hi ha prou d'aquest color. Altres vegades, les més difícils, és una trajectòria sencera i posada a prova, una vida. El que ningú podrà rebatre és que la dignitat no la donen les plaques d’homenatge ni les estàtues gravades en pedra perquè perdurin per diverses generacions. No la donen els noms dels carrers o les avingudes. Aquests carrers distingeixen les persones a qui, per alguna raó o per algun deute, se’ls ret homenatge, però en realitat les plaques diuen més dels qui van decidir posar-les en cada moment, els que manen o manaven, que són els que es mostren generosos o venjatius.  

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Diu molt d’algú que li negui a una escriptora el nom d’una biblioteca pública i trobi en canvi lògica la condecoració a una verge pels miracles que se li atribueixen. Això amb prou feines ens dona pistes de l’escriptora en qüestió i encara menys de la dignitat que tingués. Les dona, potser, de les administracions que la governaven i de quines eren les seves prioritats. Això, al cap i a la fi, ens confirma allò que havia escrit Almudena Grandes en algunes de les seves novel·les: que en gent desconeguda a qui mai donaran un carrer ni un racó hi ha la dignitat que no mereixen gaires dels que ja els tenen. Hem après que no convé confondre els noms il·lustres amb els noms bons ni la glòria amb la dignitat.  

L’autèntica noblesa, i això ho sap el món, apareix molt sovint en la senzillesa de les coses petites, dels gestos que importen i que no es perceben. En la dedicatòria d’un llibre, al final d’un vers. En un record: perquè la dignitat consisteix a tenir memòria i honrar-la. Consisteix a mantenir-se, tan simple i tan difícil. La dignitat està en qui té el valor de posar-se de cara per molt que d’altres es posin d’esquena o, pitjor encara, de costat. La dignitat, en fi, mai la donaran les plaques ni la llista de carrers ni la podrà repartir al seu gust un ajuntament, perquè no cabria en mil parets el que cap i es percep en el petó d’un comiat, el petó que es fa sobre les tapes d’un poemari abans de deixar-lo caure a la fossa, perquè es quedi allà i s’oblidi. Perquè es recordi de per vida: la dignitat d’un petó.