Allò de viure

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

18 de de juny del 2022. 17:23

0 Comentaris

Provar l’aigua amb la punta dels dits dels peus. Provar-la per primera vegada i decidir si hi entraràs a poc a poc o de cap. Sacsejar la sorra dels turmells i mirar al cel o al mar: mirar sense mirar i veure. Xipollejar o fer-se el mort i cridar als que s’han quedat a la sorra que entrin, que està bona, que no està freda. Tancar els ulls i recordar-te de nen sense voler, quan et portaven a la platja i després desenredaven entre estrebades la sorra dels cabells, com fas tu ara amb els teus fills mentre es queixen per les estrebades. La piscina. Les nits a la fresca: sobre tot això, les nits a la fresca amb les cadires de plàstic o les cadires de boga o directament sobre el terra, recolzat en una vorada que encara desprenia calor. Les anècdotes que, en aquesta rotllana, explicaven l’àvia i els oncles i que et deixaven amb la boca oberta, perquè eren la manera d’entrar sense soroll al món dels grans. Les xerrades amb els veïns, que portaven les seves pròpies vivències i els seus propis nets criats en altres parts. Jugar al carrer. La bicicleta. L’hamaca i les lectures a l’hamaca. Els llibres endarrerits i els passejos. Els llibres que vols llegir-te i no et llegiràs. El vermut. Les bermudes i caminar descalç. El ‘colajet’. Preguntar-te quina és l’última vegada que et vas preguntar l’hora que era. Viure sense hora i deixar les coses per a un altre moment. El ‘tinto de verano’. Sí, ja ho sé. Ho sento, però les veritats de cara: el ‘tinto de verano’, per descomptat. Trobar-se amb gent de qui fa molt que no en sabies res i vinga, una cervesa, que estàs igual i no has canviat gens. No sopar perquè has arribat tard. O improvisar una amanida de tomàquet que tingui gust de tomàquet. La síndria. El meló. La fruita d’estiu. Les mans enganxoses de menjar síndria. No recordar on has posat el mòbil. Insisteixo: no recordar on vas deixar el telèfon. Els viatges, si poden fer-se, per trobar-te un racó que no esperaves. Els dies sense pla i que acaben bé. O molt bé. Els jocs de cartes. El passeig de primera hora, quan encara refresca i no ha sortit el sol. Les estones de no fer res que els italians van batejar musicalment: el ‘dolce far niente’. La migdiada, és clar, que no me n’oblido: la migdiada, que ordena el món i posa les coses a lloc. Migdiada de sofà i, si arriba el cas, de llit. El poble. El xiringuito. La revetlla del barri i el primer ball al qual no surt ningú, fins que surten i no paren. El gelat. D’una bola. De dues. La copa suprema amb tres boles de gelat. La vida sense embussos ni estrés ni horaris ni trucades a deshora. Hi ha totes les altres coses, sens dubte: els mosquits, la calor, les nits d’insomni, els retards i les cues. Però d’inconvenients, n’hi ha sempre i a tot arreu, i tampoc vivim uns temps per entretenir-nos gaire en el dolent, que per a això van inventar la inflació.