L’empatia digital, l’últim repte dels governs i les empreses

Si s’analitza des de l’empatia i el sentit comú l’escenari que es dibuixa després del desplegament exprés de la vida digital, es podran veure les seves preocupants arestes

3
Es llegeix en minuts
L’empatia digital, l’últim repte dels governs i les empreses

Ara sembla un temps molt llunyà, però no fa tant que la Covid va entrar en escena en les nostres vides i de sobte vam haver d’aprendre a utilitzar el Zoom i altres eines de conversa a distància, i els nens van haver de seguir la lliçó amb un tutorial en un portàtil, el de casa. Les famílies, les que feien teletreball, feien torns per a l’ús de la pantalla. Una professora de Primària explicava que va costar molt aconseguir un ordinador per a una nena de classe que no tenia recursos: compartia la seva vivenda amb altres famílies i vivia amb el seu nucli en una sola habitació. Quan va aconseguir l’ordinador, la feina va ser ensenyar-la a utilitzar-lo, trobar el moment per a la formació. Era una de les milers i milers de víctimes de la fractura digital, que es va aprofundir fins a ser abisme. 

Aquests mesos hem vist, com a càmera ràpida, un altre fenomen inquietant. Les oficines bancàries de tot tipus han accelerat el tancament dels seus espais i els caixers automàtics s’han fet una raresa en la geografia dels nostres carrers. Entregats ja al consum via targeta de crèdit, voregem la catàstrofe personal en cada operació, davant l’auge de la ciberdelinqüència.

És de tots sabut que els vulnerables del sistema són els nens, els avis i els immigrants. També els que no tenen recursos econòmics. Tot vulnerable hauria de tenir per la seva condició un entorn més protegit, però no és així: les noves regulacions de la vida no garanteixen aquest objectiu i, així, veiem com les autoritats insten a delegar en familiars o criden a la solidaritat ciutadana per ajudar els desvalguts davant l’obligatorietat, la més recent, de tenir accés a un passaport Covid. Les coses noves espanten i costen a edats avançades i en persones amb poca cultura digital, un bé que no és universal. Perquè realment, ¿és la cultura digital tan imprescindible en aquests moments com pretenem que sigui? Estem convertint un sector important de la població en analfabets digitals, no només perquè no els proveïm del material ni de la formació que requereix el seu ús, sinó perquè fem de la gestió diària de les seves vides un camí d’obstacles tecnològics que deliberadament hem posat al seu camí. ¿De veritat costava tant activar punts físics per imprimir els certificats de vacunació de qui els necessiti? ¿És necessari activar instruments de control de la pandèmia que passin exclusivament per l’univers 5.0?.

Famílies i societat civil han començat a organitzar-se per ajudar els barris. Són les mateixes entitats i iniciatives que ajudaven a recollir menjar en el pitjor moment de la crisi de la Covid, els que feien compres i les portaven als veïns que tenien identificats com a més necessitats. 

Però han passat molts mesos, un any i mig, des de la bomba pandèmica, i les primeres mesures i decisions no haurien de quedar en mans dels espontanis. El col·lapse de La Meva Salut durant dies, per l’exigència del certificat que emet la web, va deixar nombrosos malalts als llimbs a l’hora de demanar cita mèdica o consultar medicaments. No hi havia una xarxa presencial davant la fallada, més enllà d’ajornar la mesura restrictiva per si mateix.

Notícies relacionades

També l’esfera privada hauria de fer aquesta reflexió, de responsabilitat corporativa. O els legisladors començar amb mà dura: la flamant llei de serveis d’atenció al client, del Ministeri de Consum, ha posat per fi el cascavell al gat i prohibeix a empreses de més de 250 empleats que donin l’atenció al client a través d’un contestador automàtic. Més persones per atendre persones. Això és corregir un rumb per acostar-nos, ara sí, cap a un món de conciliació digital.

Només si s’analitza des de l’empatia i el sentit comú, l’escenari que es dibuixa després del desplegament exprés de la vida digital es podran veure les seves arestes, cada vegada més profundes, i que fan créixer l’aïllament d’una part important de la nostra població.