El tremor cubà

Quatre mesos després de la protesta civil de l’11 de juliol, ‘Archipiélago’ va publicar un anunci a FB –barreja d’audàcia amb ingenuïtat– en el qual convocava la ‘Marxa Cívica pel Canvi’, amb dos objectius: llibertat de presos polítics i recerca d’una ‘solució democràtica al problema nacional’.

Encapçala el moviment un jove dramaturg, nouvingut a Espanya procedent de Cuba, després d’haver sigut assetjat per l’aparell del règim que, després de no deixar-lo sortir de casa seva ni accedir a Internet el dia dels fets, sembla haver preferit treure-se’l de sobre. 

La protesta que no va existir, per l’afany a sufocar-la sense estalviar un arsenal de mitjans (policies uniformats, agents de seguretat de l’Estat vestits de civil, simpatitzants del Govern amb cartells de piquet), estava programada per al mateix dia en què –amb el 70 per cent del país totalment vacunat– s’aixecaven les normes de quarantena, tornaven els turistes –després del tancament per la pandèmia– i els nens retornaven a l’escola. 

Massa esdeveniments com per afegir desfilades de passejants abillades amb robes, llençols i flors de color blanc, rematades amb cassolades al vespre. De manera que, davant la militarització dels carrers, els convocants es van quedar a casa i van optar per estendre la protesta fins al 27 de novembre. 

Les manifestacions del passat 11 de juliol –sense precedents en 60 anys– es van gestar també en un grup de FB, ‘La Villa del Humor’, apel·latiu amb què es coneix la ciutat de San Antonio de los Baños, seu durant molts anys de la Biennal Internacional de l’Humor.

D’aquest municipi –alberg de la base aèria militar més important de Cuba– va partir una manifestació espontània, formada per milers de residents, més preocupats pel menjar que per la democràcia, indignats amb les apagades de llum, talls d’aigua i manca de medicines. 

L’onada de morts per la pandèmia va contribuir a impulsar el que va començar com a mostra de cansament i es va transformar –al crit de «Pàtria i Vida»– en una inèdita exigència de llibertat, que es va estendre com la pólvora per 62 ciutats cubanes. 

Poc van tardar els guardians de l’ortodòxia a apagar la flamarada, amb el balanç –segons una ONG de defensa de drets humans– d’un mort, desenes de ferits i milers de detinguts, centenars dels quals continuen a la presó. 

Com va escriure Silvio Rodríguez en el seu blog: «Els gats van sortir de casa a veure què feien els ratolins».

En el seu primer discurs com a president, Miguel Díaz-Canel va desplegar l’ardor del neòfit: «Cuba no farà concessions ni acceptarà condicionaments», i en aquest exercici meritori indefugible, l’enginyer (electrònic) va simplificar la magnitud de l’oposició a la qual s’ha enfrontat aquest any el seu Govern –sense parió a la història de Cuba des de la revolució– i va titllar la irrupció d’‘Archipiélago’ de: «Cavall de Troia per a un canvi de règim avalat pels Estats Units».

Si bé Cuba és l’únic país del món, per dimensió i cultura, que pot fer el salt al digital sense transicions, fins fa poc només un 5% dels cubans tenia accés a la Xarxa. 

Habituada a l’escassetat –des de la manca d’aliments i medicines fins a les llibertats– Cuba ha tornat a perdre una altra oportunitat. La utilització dels vells remeis, contra l’intent pacífic d’una població batuda pel descoratjament, només contribueix a arruïnar l’esperança d’un poble sense llibertats, negat en la pobresa.

Per mesurar el tremor –tremolor que ja ha començat– caldrà arribar a un consens perquè els cubans puguin decidir el seu futur de manera sobirana. Malgrat els bloquejos de tot tipus i amb l’ajuda d’Internet, els joves de ‘La Villa del humor’ i ‘Archipiélago’ no es rendiran. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’única alternativa per a les dues parts és la democràcia. Però no serà possible si l’etern embargament, que ha sumit la població en l’infortuni, no s’aixeca, com a mesura prèvia, en interès de les dues parts. 

El règim castrista avui és un anacronisme i el poble cubà mereix un canvi –al més aviat possible– per evitar l’erupció latent i els EUA necessiten tenir controlat el pati del darrere, abans que la trampa de Tucídides els condueixi a una nova guerra lluny de casa.