La substància i el mètode

El debat sobre la utilització d’un vocable jurídic com "genocidi" no deixa de ser una trampa semàntica. Per això, per perfilar aquesta qüestió i graduar una acusació tan fal·laç com les velles calúmnies medievals de pous enverinats, resulta profitós recórrer a la substància i al mètode.

La massacre del 7 d’octubre del 2023 no ho explica tot, però marca el dilema d’Israel: ¿convé ser ferms i deixar clar a Hamàs que no podrà repetir-ho o resignar-se com si res hagués passat?

El consens és unànime: els jueus i Israel tenen dret a defensar-se del terrorisme i a mantenir el cap alt davant enemics comuns amb Occident. Dit això, l’actual política de Tel-Aviv desperta crítiques gairebé ecumèniques, igual que la colonització progressiva de Cisjordània i la discriminació sistemàtica contra els palestins.

No és just equiparar Europa, que intenta preservar l’humanisme heretat de la Il·lustració, amb un règim cada vegada més escorat cap a l’extrema dreta, ni confondre la llegítima crítica amb l’antisemitisme que torna a aflorar disfressat de solidaritat.

Israel, sent un aliat essencial, no respecta escrupolosament el dret internacional. Fa mig segle que colonitza un territori, desplaça els seus habitants i ara bombardeja hospitals, escoles i camps de refugiats. Un balanç desolador: 65.000 morts, el 85% civils.

Res d’això esborra el caràcter atroç del 7 d’octubre ni la urgència d’alliberar els ostatges. Però tampoc concedeix a Israel dret a situar-se fora de la llei ni a castigar col·lectivament dos milions de persones.

El conformisme internacional –aquest eslògan simplista d’Israel mata"– impedeix advertir que, en realitat, la guerra alimenta la victòria ideològica de Hamàs. El grup terrorista ha entès Occident millor que molts estrategs: l’ha tancat en una guerra asimètrica i postmoderna, on cada victòria és una pèrdua i el que compta no és la realitat, sinó la seva imatge.

La seva estratègia és la manipulació de consciències, una geometria de la trampa que no funcionaria sense la cooperació involuntària de l’opinió pública occidental.

Europa tampoc en surt indemne. Les seves elits s’obstinen a no reconèixer l’"entrisme islamista" que erosiona institucions i consensos. L’antisemitisme creix en paral·lel a les tensions derivades de noves poblacions d’origen estranger i l’hostilitat envers Israel es normalitza. Fins i tot dins de l’Estat jueu hi ha rebuig: molts pensen que aquesta guerra hauria d’haver acabat fa temps.

La deriva del gabinet israelià multiplica el desconcert, com va mostrar el recent atac innecessari a Qatar. Occident, tradicionalment alineat amb Tel-Aviv, comença a rebel·lar-se contra la guerra de Gaza i la situació es torna políticament insostenible, per a governs europeus que veuen com el carrer se’ls escapa de les mans.

I aquí entra Espanya.

Amb rostre impertèrrit, el director d’orquestra va proclamar la seva "admiració i respecte" per una protesta que va atiar la fúria al carrer i va deixar 22 policies ferits.

Desmanyotat en garantir la seguretat de ciclistes i vianants, es va erigir en portaveu d’una suposada unanimitat. La inusitada pressa a desordres públics converteix la protesta en coartada política. ¿Potser amb l’objectiu d’obtenir rèdit electoral i encobrir la corrupció?

La gent té dret a manifestar-se i la policia, l’obligació de contenir. Aquest ha sigut sempre el joc del gat i el ratolí. La novetat és que la protesta es converteix en vot útil i la tragèdia s’utilitza com a cortina de fum.

La Vuelta suspesa no va ser un accident esportiu, sinó un episodi polític amb guió escrit i final inevitable: quan l’esport necessita un dispositiu de seguretat propi d’una cimera del G20, ja no és esport, sinó una altra cosa.

El ciclisme va sortir derrotat, amb els ciclistes reduïts a figurants i el guanyador aixecant una copa de plàstic, amb el podi improvisat en un aparcament, sense himne ni protocol.

Notícies relacionades

L’Oficina Antifrau de Catalunya busca nou director

Illa avisa que l’alternativa és un Govern del PP "colonitzat" per Aznar

La política va guanyar una batalla més, i queda un interrogant obert: ¿com gestionar, a partir d’ara, la convivència entre protesta, seguretat i espectacle global?

Substància i mètode es presenten en un conflicte enquistat entre la guerra asimètrica i la indignació de carrer. Israel, que es juga la seva supervivència com a Estat i està disposat a tot per sobreviure, traspassa línies vermelles i desborda el dret. Hamàs manipula la imatge i prolonga el conflicte, amb túnels i escuts. Tots dos s’entrellacen amb un Govern que utilitza la Franja en clau interna, buscant bosses d’oxigen que permetin tapar embolics interns. Les altres coses són soroll.