El cor digital de l’Estat

El vertigen informatiu és el millor aliat de l’oblit. La successió de sobresalts redueix a runa els fets més greus, convertits en peces caducades d’un aparador que es renova cada dia. El que ahir esparverava avui sembla una nota a peu de pàgina. L’urgent esborra l’important.

A les prestatgeries de la nació s’hi acumulen pressupostos prorrogats, polseres inservibles, bancs dels acusats a l’espera de delinqüents mediàtics. I, no obstant, la lleixa de la història també guarda el que es resisteix a l’oblit.

¿On queden, doncs, esdeveniments passats que van tenir rellevància i fa temps, en silenci, que són al prestatge? Vegem-ne un cas eloqüent.

El juliol del 2025, l’Executiu va traspassar una línia vermella: el Ministeri de l’Interior va adjudicar a l’empresa xinesa Huawei un contracte de 12,3 milions d’euros destinat a gestionar l’emmagatzematge i classificació de comunicacions interceptades per tribunals i forces de seguretat. No era pas un subministrament qualsevol, sinó un sistema instal·lat en infraestructures reservades a escoltes judicials autoritzades.

Acceptar que les telecomunicacions d’un país puguin dependre d’uns actors que estan sotmesos a règims autoritaris és incomprensible en el marc europeu. Fa anys que Brussel·les limita proveïdors de risc i ultima un veto per impedir que operadors amb tecnologia xinesa competeixin en contractes públics i sistemes de defensa compartida.

Fora de joc

En aquest escenari, seguir confiant en aquesta opció pot comportar quedar fora de joc. El que va començar com inquietud tècnica avui és un exemple palmari de com no actuar quan hi ha en joc sobirania digital, reputació i posició geoestratègica de l’Aliança Atlàntica. El més compromès: Huawei no està exclosa de les parts més sensibles de les nostres xarxes. No hi ha prohibició efectiva ni calendari per a la retirada. Una ambigüitat regulatòria permet que un proveïdor vinculat directament a la intel·ligència d’una potència antagonista continuï operant al cor digital de l’Estat. No parlem de perifèria tecnològica, sinó de l’entranya on bateguen les funcions vitals de la nostra sobirania.

I no es tracta de qüestions menors perquè el que hi ha en joc és el sistema nerviós central de l’Estat modern. El 29% de la infraestructura 5G espanyola procedeix de proveïdors xinesos, com una part de l’arxivament de dades judicials o de les xarxes de defensa. Als Estats Units està vetada completament. A la UE, majoritàriament.

Convé recordar que no és pas una qüestió de cables i antenes i prou. La seguretat no és una cosa abstracta. Darrere de cada contracte hi ha arxius públics, comunicacions privades i informació crítica que afecta la vida quotidiana, la protecció de les dades dels ciutadans i la confiança en les institucions.

Unes traces que, en unes altres mans, poden arribar a ser poderoses armes de coerció i control.

La seguretat nacional ja no es mesura en fronteres custodiades, sinó en la solidesa de servidors i la integritat d’algoritmes. Avui una bretxa tecnològica equival a una invasió sense necessitat de tropes.

Ens podem demanar si l’aproximació de l’Executiu a Pequín, fins i tot en l’àmbit judicial, té relació amb l’acord recent entre la Fiscalia General de l’Estat i la Fiscalia xinesa per reforçar la cooperació contra el crim transfronterer, presentat –segons l’explicativa nota de premsa xinesa– "sota la guia estratègica dels líders de tots dos països".

Renúncia silenciosa

En aquest nou ordre, la neutralitat no és viable per a un país integrat a estructures com la UE i l’OTAN. El coqueteig amb dues esferes de poder enfrontades no és una prova d’autonomia, sinó que evidencia una renúncia silenciosa a les obligacions que garanteixen la nostra seguretat i la dels nostres aliats.

Notícies relacionades

Juanma Moreno avança que hi haurà avançament electoral a Andalusia si Sánchez convoca generals

Junqueras anunciarà aquest dimarts que vol ser el candidat d’ERC a les eleccions

La neutralitat tecnològica ja és una quimera. Les fronteres més vulnerables d’una nació no són geogràfiques, sinó digitals: codis, algoritmes i decisions de contractació. No és un debat tècnic. És un dilema polític, econòmic i d’intel·ligència.

I, fins ara, no consta que res hagi canviat. Potser perquè interessos partidistes ens situen en la banda equivocada de les fronteres digitals, una vegada més fora de línia. Al prestatge de la història hi quedarà la constància de la resistència a reconèixer que la sobirania digital és tan vital com ho és la integritat territorial. Aquesta renuència erosiona, cop a cop, el cor digital de l’Estat.