El laberint de la immigració
Mentre la Unió Europea segueix sense política comuna –esperar que la trobi és com esperar pluja al desert– el Govern, atrapat per l’aritmètica parlamentària, evita el debat de fons, no fixa rumb i prefereix acusar de xenofòbia l’oposició, que titubeja.
La perplexitat és un estat d’ànim que paralitza el judici i deixa la mirada suspesa. Sorgeix davant fets que commocionen i cap sacseja avui més que la immigració. Convertida en l’eix de l’agenda política, ja és el desafiament més important d’Occident. Un laberint que inquieta els ciutadans, incomoda els governs i erosiona la confiança en les institucions. L’abisme avui obert entre el discurs oficial i la percepció social ha alimentat el populisme que dessagna els partits conservadors europeus.
A tot Europa creix el discurs de la mà dura davant la il·legalitat. Espanya ofereix una radiografia terminant: 8,5 milions de residents nascuts fora; 6,3 amb nacionalitat estrangera; 2,2 milions sense ocupació; tot just 1,8 milions de cotitzadors. Conclusió: set de cada deu no contribueixen. La majoria social no rebutja la immigració en si, sinó el descontrol: arribades massives sense documentació fiable, centres d’acollida saturats, caos administratiu.
¿Ens trobem en condicions d’acollir migrants sense límit? Rotundament no. Els compromisos assumits resulten gairebé impossibles de complir: condueixen el migrant a la marginalitat i la societat a la xenofòbia. L’alternativa és recuperar la sobirania: decidir qui entra i en quines condicions.
Menors no acompanyats
En un Estat de dret, complir la llei no és una opció, és un deure. La tutela dels menes constitueix una obligació internacional subscrita per Espanya. Però aquests tractats no preveien allaus impulsades per la laxitud legal. Els acords també contemplaven el reagrupament familiar, però ni els països d’origen els reben ni les seves famílies volen que tornin. Són precisament els que els envien.
La percepció que els que afirmen ser menors –de vegades, amb una edat real indeterminada– són moneda de canvi parlamentària i agreugen el malestar ciutadà que associa immigració irregular amb inseguretat. El més obvi seria implantar un registre complet de cada migrant –edat, origen, capacitació, destí–, sense el qual no existeix política possible. Les comunitats autònomes no tenen infraestructures ni recursos econòmics per atendre’ls. Aquesta és la utilitat de centralitzar competències a l’Estat.
L’ingrés mínim vital arriba a més de dos milions de beneficiaris, però no té un seguiment eficaç. Concedit sense programes d’inserció, corre el risc de convertir-se en incentiu per a la inactivitat. L’alternativa passa per reservar-lo a residents de llarga durada i lligar-lo a la recerca activa d’ocupació. El més raonable: reforçar fronteres, expulsar delinqüents, exigir contracte de treball com a base de residència i impulsar l’autosuficiència del migrant. El contrari és consolidar la imatge d’Espanya com a país de subsidis fàcils: les "paguetes" actuen com a efecte crida i els mòbils d’última generació que porten migrants descalços, simbolitzen la impossibilitat de resignar-se a la misèria.
Estat del benestar i costos
La immigració no es pot analitzar al marge de l’Estat del benestar. D’una banda, els nacionals subsidiats defugen feines que sí que fan els immigrants. De l’altra, els serveis que consumeixen superen en molts casos el que aporten a través de cotitzacions.
Amb un sistema social voluminós i un nombre de contribuents exigu, la immigració es converteix en càrrega estructural. Si el benestar no fos tan munífic, l’arribada s’autoregularia amb l’oferta i la demanda. Quedaria, llavors, el repte de la integració cultural.
Mentre la Unió Europea segueix sense tenir una política comuna –esperar que la trobi és com esperar pluja al desert– el Govern, atrapat per l’aritmètica parlamentària, evita el debat de fons, no fixa rumb i prefereix acusar de xenofòbia l’oposició, que titubeja.
Mentrestant, insisteix que la immigració és necessària per sostenir pensions i mercat laboral en ple hivern demogràfic. El resultat és improvisació, paràlisi i un marc legal incapaç de respondre a la magnitud del fenomen.
Notícies relacionadesLa immigració ja és el problema més important –sense solució senzilla– d’Occident. Afrontar-lo exigeix una política d’Estat que combini realisme i humanitarisme, sense ingenuïtat ni demagògia. La cristal·lització progressiva de la incertesa, que defineix el nostre temps, reflecteix l’ànim de societats temoroses del futur, desconfiades del present i dividides sobre la resposta.
Temem el que vindrà, ens defensem abans que passi i acabem paralitzats. Però mantenir-se instal·lats en la perplexitat equival a renunciar a decidir, atrapats en un laberint del qual només se surt amb política i coratge.
