El cine que no estimaven els mil·lennistes

Aquest drama medieval, que adapta la història real de dos nobles que es baten en duel després que la dona d’un d’ells acusi l’altre d’haver-la violat, amb prou feines ha superat els 28 milions de recaptació a tot el món, des de la seva estrena a mitjans d’octubre. Aquests resultats, per a una producció que va costar més de cent, constitueixen un rotund fracàs comercial. Ni el seu aclamat director, ni les estrelles de Hollywood presents a la cinta (Matt Damon, Adam Driver, Ben Affleck i Jodie Comer) o el tema que tracta (una mena de #Metoo a la França del segle XIV) han evitat el fiasco econòmic, una cosa que ha molestat el director de pel·lícules de culte com ‘Blade Runner, ‘Alien’ o ‘Gladiator’. 

Ridley Scott, acostumat a rebentar la taquilla (no a naufragar-hi) no ha tingut cap objecció a l’hora d’assenyalar el veritable culpable d’aquest resultat durant una entrevista amb Marc Maron en el podcast WTF. El problema, segons ell, no té res a veure amb la por d’espais tancats després de la pandèmia, ni amb la pel·lícula (que va encantar a l’estudi) ni amb la seva promoció (excel·lent segons la seva opinió). La culpa la té l’apatia de part del seu públic potencial, aquesta generació nascuda entre els anys 80 i mitjans dels 90, multipantalla i hiperconnectada: els mil·lennistes. Aquest segment de població pel qual lluiten la majoria de negocis digitals és, segons l’opinió de Ridley Scott, una generació cinematogràficament perduda. «Avui tenim el públic que es va criar amb aquests maleïts telèfons mòbils, els mil·lennistes, que no volen que se’ls ensenyi res llevat que els ho diguis al seu telèfon. Estem en una direcció equivocada, crec».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ridley Scott ha treballat prou a Hollywood com per saber que no es pot esperar l’èxit d’una pel·lícula que no aconsegueix connectar amb el públic. Però ell té al cap el tipus de relació d’abans, aquesta en què l’espectador s’adaptava a ell i no a la inversa. Ignorar que avui és el creador qui ha d’anar a buscar l’audiència és, senzillament, viure d’esquena a la realitat de l’entreteniment actual, sobretot en vista una generació (aquests mil·lennistes a qui Scott culpa dels seus mals) a què es demana un esforç quan està completament envoltada d’alternatives infinitament més còmodes. Scott, en la seva lectura, també ignora un element emocional que condiciona profundament la decisió d’anar al cine en la societat postpandèmia. Ara els espectadors s’inclinen cap a gèneres més amables o cap a l’acció més fàcil, busquen evasió, no preocupacions, i eviten tot aquell contingut que impliqui patir. Una història dramàtica clàssica, com la que proposa ‘The Last Duel’, és als antípodes d’aquests paràmetres. 

Hollywood s’ha encarregat d’alimentar un rendible mecanisme de satisfacció immediata, el monstre dels superèxits i el model d’entreteniment basat en l’adrenalina per portar a les seves xarxes als joves adults, la generació d’atenció esquiva que assisteix de manera esporàdica al cine a viure una experiència, aquests espectadors que marquen la diferència entre un gran èxit o un resultat mediocre. Que el duel de ‘The Last Duel’ sigui més metafòric que real és part de l’atractiu de la pel·lícula i, alhora, el que més ha jugat en contra seva. Planteja al públic un altre tipus d’experiència, una que exigeix processar una història lentament, a observar, a apreciar els matisos de coses que moltes vegades amb prou feines s’intueixen. Ho té tot, menys l’espurna. Ridley Scott sembla haver oblidat que el cine, avui més que mai, necessita una petita dosi d’entreteniment. Ell, millor que ningú, ho hauria de saber.