Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
¿Per què no volen treballar?
Aquesta renúncia constitueix una manifestació contundent d’un profund malestar. En un context de no-violència i en una societat tan individualista, és la màxima expressió de no poder més i disposar dels estalvis i les ajudes mentre durin
Fa uns dies, EL PERIÓDICO informava d’un fenomen que comença a emergir a Itàlia: la renúncia voluntària a la feina de persones amb llocs de treball estables. Així ho van fer prop de mig milió d’ocupats el passat segon trimestre. Una dinàmica que reprodueix la que, a molt més gran escala, s’està donant als Estats Units on, des de l’abril, són cinc milions els empleats que mensualment abandonen la feina, en el ja es denomina la ‘gran renúncia’.
Són diverses les motivacions que animen aquest sorprenent moviment, que tendeix a vincular-se amb una pandèmia que ha accentuat la incomoditat laboral i ha afavorit l’estalvi. Una aturada que, també, ha permès a moltes persones pensar sobre el sentit del seu dia a dia i de la mateixa vida. En qualsevol cas, aquesta renúncia al treball constitueix una manifestació contundent d’un profund i arrelat malestar. En un context de no-violència i en una societat tan individualista, aquesta espècie d’autoexclusió i vaga indefinida és la màxima expressió del no poder més i disposar dels estalvis mentre durin, o malviure de les ajudes abans de continuar treballant. Una dimissió massiva que comença a incidir directament en la vida econòmica doncs, en una situació de pràcticament plena ocupació com es dona als Estats Units, el reemplaçament dels treballadors renunciants resulta impossible.
El més lògic és pensar que, a mesura que se superi la pandèmia, minvin els estalvis i s’acabin les ajudes públiques, les persones tornaran al mercat laboral. Potser en l’interval, algunes empreses millorin les condicions econòmiques per recuperar treballadors. Però el problema va molt més enllà d’uns dòlars més per hora treballada. La reacció massiva i espontània és reflex del progressiu deteriorament social i laboral en què ens anem sumint des de fa dècades. Ha calgut una pandèmia per evidenciar la urgència d’avançar cap a un nou contracte social o com vulguem dir-li. I com més tardem, pitjor.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
