Cine i literatura Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’optimisme com una cosa exòtica
Hi ha un aspecte positi en el fet que la lluminositat d’una pel·lícula, d’una obra artística en general, ens resulti tan atractiva que necessitem centrar-nos en ella
No sé en quin moment van començar a resultar-nos exòtics, fins i tot sorprenents, l’optimisme, la calidesa i la possibilitat de certa innocència a les pel·lícules. Però són exòtics i això és bo i dolent. És dolent perquè posa en evidència que, d’alguna manera, el cine dels últims anys ha estat segrestat pel pessimisme i certa tendència a la foscor. Tant el comercial com el minoritari. Hi ha excepcions, però és així. I ho és per raons òbvies. La primera, que les coses no estan per fer festes. La segona, que (afortunadament) una part important del cine contemporani s’ha compromès amb els temps, i actualment comprometre’s amb els temps suposa posar en evidència moltes coses que estan malament, que són injustes, que són pràcticament impossibles d’abordar des d’una postura optimista. Però també hi ha un aspecte positiu en el fet que la lluminositat d’una pel·lícula, d’una obra artística en general, ens resulti tan atractiva que necessitem centrar-nos en ella. Bàsicament perquè, d’alguna manera, insinua les nostres ganes que la ficció contemporània ampliï les maneres (i els humors) d’acostar-se a les històries, i això inclou les pel·lícules explicades en positiu, però no vol dir que no tinguin drama i conflictes. Em passen pel cap tres exemples –dos d’ells cinematogràfics i un de literari– d’obres que posen en evidència aquesta necessitat que la ficció contemporània es tregui una mica de sobre la gravetat i el pesar.
Per començar, una de les pel·lícules de gènere fantàstic més importants dels últims anys: ‘Mona Lisa and the Blood Moon’ (2021), en la qual la directora Ana Lily Amirpour aparca la foscor de les seves pel·lícules anteriors. Parla de marginalitat, de personatges inadaptats i un grapat d’injustícies, però ho fa a través d’una faula que destil·la llum. Una altra és un llibre, el nou de Laura Fernández, que no he pogut evitar incloure en aquest article perquè la seva autora té el do de ser tan literària com cinematogràfica. Fins al punt d’haver apuntat als marges del llibre el nom dels actors que imaginava en una somiada adaptació al cine. Hi ha temes complexos en aquest llibre, com ara l’abandonament i la ficció com una prolongació (de vegades salvadora i de vegades el contrari) de nosaltres mateixos. Però tot s’explica des de la celebració lluminosa de la possibilitat d’imaginar, explicar històries i donar-se l’oportunitat de perdre’s (a voluntat) en elles. I la tercera és una pel·lícula que encara no he vist però no puc esperar a veure: ‘Licorice Pizza’, de Paul Thomas Anderson. Moltes crítiques destaquen l’encant, la màgia, la senzillesa i el candor del nou film del director de ‘El hilo invisible’ (2017). Posen en relleu això, parlen de la calidesa de la pel·lícula com si fos la cosa més estranya del món. I, insisteixo, aquesta sorpresa està malament i està bé. Està malament perquè demostra que la ficció d’aquests anys s’ha ofegat en la seva gravetat i en el seu cinisme. I està bé perquè confirma que necessitem explicar i que ens expliquin les coses des d’altres punts de vista més lluminosos. Si ho ha fet un mestre com Paul Thomas Anderson és perquè és urgent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
