D’A Film Festival Barcelona
Pionera de la representació del desig femení
La cineasta causa irritació per la gosadia i la cruesa amb què defensa les seves propostes
«En el porno hi ha una mirada materialista i jo sempre m’he volgut fixar en l’emoció»
El certamen, en col·laboració amb la Filmoteca, dedica una retrospectiva a la directora francesa Catherine Breillat, tot un referent en la reivindicació de la sexualitat i el cos femení des del seu debut el 1976. En el D’A s’ha pogut veure el seu últim film, ‘El último verano’, que s’estrenarà al maig.
El desig femení. La sexualitat femenina. El cos femení. Part important del cine i de la literatura actuals, per extensió, de la conversa cinematogràfica i literària, gira entorn d’aquests temes. I, en la majoria dels casos, les obres sobre aquests conceptes són d’autores. Si, cenyint-nos al cine, crida l’atenció que el cos, la sexualitat i el desig femenins siguin avui tan presents en el cine (i en la televisió) és perquè no sempre va ser així. O perquè ho van ser, però no de la mateixa manera. No obstant, aquesta nova reivindicació del cos i del desig no parteix de zero. Catherine Breillat (França, 1948) és un referent poderós, una autèntica pionera. Des del seu debut el 1976 amb Une vraie jeune fille, fa gairebé 50 anys que la cineasta pensa aquests temes i els representa amb convicció. També causant irritació per la gosadia, la cruesa i els (voluntaris) lliscaments cap al vessant problemàtic amb què ho ha fet. I amb els que ha defensat les seves propostes.
Pionera de la representació del desig femení /
El festival D’A, en col·laboració amb Filmoteca de Catalunya, li dedica aquest any la secció retrospectiva Focus, en la qual fins al 28 d’abril es poden veure nou llargmetratges de l’autora, entre aquests, El último verano (2023), que s’estrenarà comercialment al maig. Projectada en la secció oficial del festival de Canes, la pel·lícula, sobre l’idil·li entre una dona de 50 anys i el seu fillastre adolescent, suposa la tornada de Breillat a la direcció després d’una pausa d’una dècada. La cineasta, que el 2004 va patir un vessament cerebral que li va paralitzar part del cos, és a Barcelona amb motiu del cicle.
Davant la pregunta sobre si se sent un referent d’aquesta nova generació de directores que exploren el sexe, el desig i el cos femenins no ho dubta: "Espero que sí, perquè vaig ser una de les primeres a atrevir-me a afrontar el cos femení en el cine. Fa molts anys, la revista Cahiers du Cinéma deia que per ser cineasta, òbviament, primer calia fer una pel·lícula. Però, sobretot, calia enfrontar-se a la imatge del cos. I aquesta és una de les grans preguntes: ¿què és la imatge del cos i què no és? Cal saber el que es pot mostrar i el que no, perquè la mirada és constituent". ¿I quina és per a Breillat la guia en aquesta representació del cos, que ha mostrat en les seves diferents edats però sempre amb una curiositat especial per l’adolescència? L’emoció. "En el porno hi ha una mirada materialista i jo el que sempre he volgut és concentrar-me en l’emoció, que és una altra cosa. Perquè crec que les relacions humanes són emocionals, siguin relacions d’amor o entrar en una habitació amb una altra persona. Em considero una cineasta de l’emoció, i vull enfrontar-me a això perquè és una manera de donar sentit, significat, al cos".
Les escenes de sexe
Una de les coses que distingeixen el cine de Catherine Breillat –la seva obra més famosa i polèmica continua sent Romance X (1999), pel·lícula d’alt contingut sexual protagonitzada per Caroline Ducey i amb l’actor porno Rocco Siffredi en el repartiment– és com roda els cossos, com compon en pantalla el sexe i el desig, com coreografia les escenes. Per a la cineasta hi ha un gran compromís en la concepció i direcció d’aquestes escenes: "És molt complicat filmar les escenes d’amor i de sexe perquè és una responsabilitat important, tot i que no em consideri moralista. Aquestes seqüències són molt difícils, tant per a la directora com per als actors, i acostumo a sentir molta angoixa la nit anterior, perquè sé que hi ha alguna cosa en joc, perquè sé que són escenes que l’espectador recordarà. Hi ha bàsicament una responsabilitat de no caure en la trivialitat. En les escenes de sexe d’El último verano, per exemple, no volia el realisme trivial que hi ha en moltes pel·lícules, tot i que siguin bones. Volia una estètica metafísica, més pròxima a la pintura, pròxima a Caravaggio", explica.
Breillat s’acosta al cos però no s’entremet en els mecanismes dels seus personatges, sempre complexos i contradictoris. No els jutja, no es posiciona en relació amb els seus actes per controvertits o tremends que siguin. És aquesta una altra de les senyes d’identitat del seu cine: "No vull normalitzar res, perquè això suposaria imposar una visió, i jo em considero més com una entomòloga que mostra alguna cosa sense jutjar. En El último verano volia anar contra aquest moralisme, contra aquesta idea actual del bé i del mal, i mostrar la realitat, que és molt més complexa. Per sort, el cine pot ensenyar les complexitats i no tant els discursos".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- EFEMÈRIDE El metro celebra 100 anys amb visites a estacions fantasma
- Escacs El prodigiós adolescent indi
- Ocupació La Generalitat es reforça amb 225 orientadors laborals per reduir l’atur
- Crisi al Pròxim Orient "Ho van destruir i ho van cremar tot"
- Successos Cau el "gran banc clandestí" de la màfia xinesa més activa a Catalunya: blanquejaven un milió d'euros setmanal
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Estrena aquest diumenge ‘Señor, dame paciencia’: Jordi Sánchez torna a treure suc d’un personatge carregat de prejudicis
- Grans ciutats Un xinès que viu a Barcelona explica les diferències que veu amb Madrid: "Es respira un ambient trist..."
- Teatre Tarragona reinterpreta el clàssic dels Pastorets de Folch i Torres: tindrà una Satanàs dona
- Santa Llúcia omple Manresa de tradició