"No m’intimiden fàcilment"

És impossible pensar en el cine comercial dels 90, especialment en la comèdia romàntica, gènere estrella en aquella dècada, sense trobar-se amb el somriure i els gestos de Meg Ryan (Connecticut, 1961). Protagonista de Quan en Harry va trobar la Sally (1989) i Alguna cosa per recordar (1993), l’actriu i directora va ser una de les nòvies d’Amèrica, si és que continua tenint sentit aquesta expressió. Les pel·lícules que va protagonitzar en aquells anys la van convertir en un dels rostres més populars i carismàtics, fins al punt d’encasellar-la en un tipus de pel·lícules i personatges similars, però no sempre igual d’interessants. Tot i així, els seus dots per a la comèdia, el seu indiscutible carisma i la proximitat dels seus gestos i el seu somriure (però també els seus pentinats) elevaven totes les pel·lícules que protagonitzava.

La intèrpret està aquests dies a Barcelona amb motiu del BCN Film Fest, que acull la premier espanyola de Lo que sucede después (2023), la seva segona pel·lícula com a directora. En ella, rendeix precisament homenatge a les comèdies romàntiques dels 90 de les que va ser i segueix sent icona. També escrita i protagonitzada per ella, explica la història de dos antics amants (Ryan i David Duchovny) que es retroben per Nadal en un aeroport després de molts anys sense veure’s.

Proposta retrospectiva

"Normalment, les comèdies romàntiques miren cap al futur; aquesta, en canvi, mira cap enrere. Volia explicar la història de dues persones que no han pogut passar la vida junts i que ara, ja adults, intenten entendre què va passar. Tampoc hi ha gaires comèdies romàntiques amb personatges d’aquesta edat", explica la cineasta. Tot i que aborda temes complexos (la pèrdua, la soledat, la sensació de fracàs), Lo que sucede después és una pel·lícula optimista i lluminosa, amb el mood de la comèdia romàntica dels 90, que en temps de foscor i cinisme resulta bastant exòtica.

Meg Ryan dedica la seva pel·lícula a l’escriptora i cineasta Nora Ephron, amb qui va treballar en diverses ocasions. A més de ser guionista de Quan en Harry va trobar la Sally i Penjades (2000), la va dirigir en Alguna cosa per recordar i en Tens un e-mail (1998). Aquesta dedicatòria té tot el sentit del món: és impossible entendre la filmografia de Ryan sense passar per Ephron. "Vaig fer quatre pel·lícules amb ella i va ser una experiència única. Era una dona amb una energia molt especial. Ella va trobar màgia en les coses que recordes quan estàs al llit a les quatre de la matinada. Li estic molt agraïda, com a amiga i com a mentora".

Temps difícils

Ryan no va treballar només amb Ephron. És una de les poques actrius de la seva generació que va treballar amb diverses directores en èpoques en què les dones ho tenien encara més difícil per fer cine i ser reconegudes. El 2000 va fer Penjades, dirigida per Diane Keaton, i tres anys després Jane Campion la va convertir en protagonista de la controvertida En carn viva (2003), amb la qual trencava amb la imatge que el cine tenia d’ella.

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

Tot i que és normal que anteposi la comunicació de Lo que sucede después, hauria sigut interessant saber més sobre la seva opinió al respecte, sobretot per la seva experiència a Hollywood i perquè no tota la seva carrera ha sigut un camí de roses. Més enllà dels seus llargs períodes lluny del cine, és innegable que la indústria, la crítica i el públic es van rabejar amb ella, moltes vegades en termes molt masclistes i misògins, quan va protagonitzar En carn viva, formidable thriller sexual.

Meg Ryan relativitza amb lucidesa aquell episodi. O potser va ser més forta que l’escàndol: "No pensava que m’haguessin cancel·lat, i sempre vaig estar agraïda de ser a prop de Jane Campion i de formar part de la seva manera de pensar. És cert que en aquella època em van fer aquella famosa entrevista [es refereix a la desagradable entrevista que li va fer el periodista Michael Parkinson (BBC) durant la promoció d’En carn viva]. Però no m’alarmo fàcilment, no em sento intimidada fàcilment. Suposo que és perquè vaig tenir la companyia de Nora, de Jane i de Diane, creadores i creatives des del cor, que m’han aportat molt com a artistes. Aquestes dones han sigut per a mi un exemple de com expressar-se de manera intel·ligent i triar bé les paraules. En un moment de dominació masculina, elles van tenir un poder molt concret i van saber expressar-se. En aquest negoci és important saber expressar-te bé".