Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El gripau de Maragall i la malvolença populista
Si no fos per l’actitud de persones com Giró caldria preguntar-se si Aragonès no hauria d’adoptar una solució expeditiva i deixar a l’oposició els que exerceixen d’oposició
Jaume Giró, conseller d’Economia, és –primer de tot– un home seriós. El seu «O pressupostos o pressupostos» va ser valent. Ens estava dient que la prioritat, davant les interminables exigències dels anticapitalistes, era salvar els pressupostos. Valent perquè sentenciava, als que volguessin escoltar, que els pressupostos s’havien d’aprovar, ja fos amb socialistes (l’opció inconfessable dels juntaires) o amb comuns (el pla b d’ERC). Una altra possibilitat tampoc entrava en cap travessa.
La serietat de Giró, el rigor i la seva bona entesa amb el president Aragonès són valors, no obstant, que penalitzen el grup parlamentari dels Canadell i companyia, allà mana la cridòria, la gesticulació majestàtica, la pirotècnia i una aversió als republicans que voreja el fonamentalisme. Hi ha més oposició i més bel·ligerància al Govern Aragonès en unes files trufades de trumpisme, amb honroses excepcions, que en el gruix de l’oposició que fins i tot, en ocasions, se sorprèn quan es veu superada per la presidenta Borràs i el seu mirallet narcisista.
Giró va salvar els seus pressupostos gràcies a la determinació del president Aragonès i del gripau que sense queixar-se es va empassar Ernest Maragall. Mentre aquests s’arremangaven, la direcció de Junts treballava en sentit contrari, amb voluntat manifesta de dinamitar l’aprovació dels pressupostos. Tan gran és la malvolença, la desraó, l’aposta esbojarrada pel com pitjor millor.
Notícies relacionadesSi no fos per l’actitud de persones com Giró –a qui Junts fins i tot va privar d’assistir a cap reunió amb els comuns– caldria preguntar-se si Aragonès no hauria d’adoptar una solució expeditiva i deixar a l’oposició els que exerceixen d’oposició.
No sembla que a curt termini pugui passar i seria injust per al bon fer, entre d’altres, de Giró. El que passa és que l’esperpent protagonitzat pels de Puigdemont no va ser un episodi puntual. Assistien a la negociació amb la CUP de mala gana, sospiraven en privat per un acord amb Illa, van posar el crit al cel per un recolzament dels comuns (amb els quals ja va pactar Torra) que salvava els pressupostos i no van dubtar a arremetre contra Ernest Maragall que va ser, a la fi, qui va salvar el pressupost Giró. La deriva de Junts no s’explica només pel resultat esquiu de les eleccions que continuen sense digerir, és una cosa fins i tot més profunda. Quan un es deixa emportar pel populisme inicia un camí sense retorn.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
