Una jaqueta, una armilla i una flor

Per això em vaig fixar com anava vestit Xavi Hernández pel seu debut. Perquè és un detall que marca tendència. Fins ara l’havíem vist amb vestit, amb xandall d’entrenament i amb l’uniforme del club. No valien les referències sobre com es vestia d’entrenador a Qatar, perquè no és el mateix vestir-se al desert que en la freda nit tardoral de Barcelona. No puc certificar que els calçotets fossin d’estrena, però m’atreviria a dir que la jaqueta casual, una d’aquestes que ara estan tan de moda, amb armilla de plomes incorporada i amb caputxa, sí. 

Arreglat però informal

El conjunt, amb pantalons texans, li donava un aire arreglat però informal, que suposo que és el que pretenia el de Terrassa. De bon noi, però lluitador. Haurem d’estar atents a l’evolució de la seva vestimenta, perquè no hi ha res pitjor que veure a la banda algú vestit com Rufete quan entrenava l’Espanyol, amb gorra i samarreta i pantalons curts, o com Alfred Schreuder, el segon de Koeman que marcava paquet en uns horrorosos pantalons de xandall. L’entrenador ha de diferenciar el ‘backstage’ de l’escenari real i ha de definir el seu territori i la seva manera de ser amb un ‘dress code’ que pot anar de l’elegància britànica de Gareth Southgate a la informalitat estudiada de Pep Guardiola, a qui, per cert, tot li continua quedant bé.

En la prèvia del derbi vam veure un Jordi Pujol endormiscat a la llotja i, a la Llotja President Suñol, poc abans de començar el partit, Laporta va entregar a Carles Porta una samarreta del Barça que duia escrit ‘Crims’, el programa que li va valer l’Ondas. Vostès mateixos. ¿Una casualitat? ¿Una premonició o un desig de posar llum a la foscor, el famós lema del periodista? 

De la foscor a la llum

Notícies relacionades

Contemplar la humiliació

La meva ciutat està tan bruta com la muntanya

De la foscor a la llum, l’encàrrec que assumeix Xavi. Sense massa escarafalls, aplaudint els seus pupils i celebrant el gol amb discreció, confraternitzant i discutint amb Busquets i Piqué (hi va haver moments en què vaig pensar que entraria a la gespa i que dubtava si posar a Coutinho o vestir-se ell de curt), Xavi va ensenyar dissabte la veritable essència blaugrana. 

El famós ADN, que no consisteix a tocar i atacar i pressionar, que no té a veure amb el dilema entre tenir sistema o tenir futbolistes que l’entenguin, sinó tenir la flor on vostès ja saben. I, pel que sembla, la té.