Mobilitzacions Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Cuba silenciada
La intimidació pot apaivagar les protestes, que són una incògnita pel que fa al grau de suport popular. Però amb el seu exercici n’hi ha prou per mostrar la decadència d’un règim
Els senyals d’esgotament que el règim cubà transmet des de fa dècades es van traduir el juliol passat en diverses jornades de protesta. Les marxes i diversos gestos (penjar llençols o lluir flors blanques en record del poema de José Martí) pel canvi polític convocades ahir per diversos joves dissidents reunits en la plataforma Archipiélago podrien haver sigut una altra manifestació de la disconformitat de part de la societat cubana. Però les actuacions d’intimidació (confinaments domiciliaris, advertències, actes de repudi casolà, tancament de carrers, presència policial dissuasòria i detencions) no permeten que es pugui avaluar el grau de suport als convocants. L’ús d’aquests mètodes sí que suposa, en canvi, una deslegitimització del règim de cara al món.
Poc menys que extinta la generació de dirigents que van acompanyar Fidel Castro en la victòria de 1959 sobre la dictadura de Fulgencio Batista, ha perdut tota vigència la terminologia revolucionària per justificar la resistència malgrat totes les carències imaginables. El Partit Comunista de Cuba (PCC) ha esgotat la complicitat del carrer de què va disfrutar en el passat i la presidència de Miguel Díaz-Canel està lluny de comptar amb el prestigi que va acompanyar els guerrillers de Sierra Maestra durant dècades. La pandèmia ha vingut a agreujar la dimensió de les penúries d’una societat en la qual falta de tot i on la reclamació de reformes ha deixat de ser una empresa reservada a una minoria activada per l’exili de Miami.
El que mou dissidents com el dramaturg Yunior García, confinat a casa seva, i el periodista Abraham Jiménez Enoa, implicats en l’organització de la protesta, és rescatar de la decadència una societat condemnada a sobreviure amb estretors permanents i coaccionada per no debatre lliurement quin ha de ser el seu futur. Persegueixen metes tan poc pertorbadores com una posada al dia per garantir els drets fonamentals, entre els quals el pluralisme polític i la llibertat d’expressió. Però un episodi lamentable com la retirada de les acreditacions a diversos periodistes a l’illa és una prova més que el Govern de l’Havana continua transitant per un carrer sense sortida, inassequible a qualsevol reforma.
Resulta absurd que el règim cubà justifiqui la legitimitat dels seus actes, les diferents formes de repressió i control en vigor, en les sancions imposades pels Estats Units fa 60 anys, suavitzades pel president Barack Obama, endurides per Donald Trump i que Joe Biden manté. En realitat, el que queda al descobert darrere de l’encartonament del règim cubà és el propòsit del PCC de conservar el poder il·limitat i el control social del qual disfruta, fruit de l’acceptació de què va gaudir durant les primeres dècades de l’experiment revolucionari. Avui aquest entusiasme s’ha esvaït, tot i que les joves generacions amb prou feines aconsegueixin fer-se sentir. El silenci no és una prova que el règim pugui argüir en la seva defensa: no pot ser considerat sinònim d’assentiment quan s’imposa la por.
Un dels eslògans més repetits en les protestes de juliol va ser ‘Patria i vida’, tan radicalment diferent de la castrista ‘Patria o mort’. Mantenir avui el mateix sant i senya de fa bastant més de mig segle no deixa de ser una mostra més d’envelliment i decadència en igual o semblant mesura que ho és perseguir la dissidència i posar traves a la premsa estrangera.
