Xantatge de Lukaixenko a la UE

La situació a la frontera de Polònia amb Bielorússia, provocada pel president Aleksandr Lukaixenko, reuneix tots els trets d’un bast xantatge per pressionar la Unió Europea, avalada tal estratègia pel president de Rússia, Vladimir Putin. Qualificar la crisi de guerra híbrida no deixa de ser un eufemisme perquè la tasca a què s’ha entregat el dictador de Minsk no difereix en gairebé res de l’ominós tràfic d’éssers humans que procura abundants beneficis a organitzacions mafioses a tot el món. Condemnar milers de persones a suportar sense cap protecció el clima gèlid d’aquella regió d’Europa, després de realitzar un llarg i costós viatge amb la promesa d’assegurar-se un futur millor, depassa tots els límits de l’oportunisme polític i ha de condemnar-se i combatre’s sense subterfugis.

S’ha d’evitar, en canvi, que a causa de la confusió i el desconcert creats per la tragèdia en curs, cedeixin les autoritats europees en la política de sancions a Bielorússia acordada al seu dia per castigar el règim del dictador i continuïn consentint les devolucions en calent, que vulneren la legislació internacional en matèria de refugiats i l’específicament europea en el mateix àmbit. La degradació moral del règim bielorús no pot adulterar el respecte i la protecció dels drets humans, sinó renovar el compromís europeu en defensa d’aquests. Això inclou acceptar una gestió no-violenta del desafiament promogut per Lukaixenko, tot i que aquest procedir tingui l’inevitable i previsible cost polític i potser encoratgi la discrepància d’una part de l’opinió pública.

En aquest ordre de coses, és raonable que els Vint-i-set portin el cas davant l’ONU, fins i tot sabent que Rússia impedirà que prosperi tota iniciativa condemnatòria, però segurament serà més eficaç l’aprovació de noves sancions que facin malbé el dia a dia del Govern bielorús. En canvi, el realisme polític indueix a pensar que les gestions davant els governs dels països de procedència dels desplaçats tindran un efecte limitat, perquè és més poderós el desig de fugir d’entorns on regna la violència i no s’entreveu un futur esperançador que la capacitat de control de règims sota permanent sospita, per incapaços o pel seu desinterès amb la sort que poden córrer els seus ciutadans.

És al mateix temps raonable i necessari que les institucions europees evitin, a favor de la crisi fronterera, que el primer ministre de Polònia, Mateusz Morawiecki, se’n surti parcialment o del tot en la seva pretensió de mantenir la legislació nacional per sobre del patrimoni jurídic derivat dels tractats i de les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Si fins ara ha sigut majoritària l’opinió que la Unió Europea no pot cedir en aquest punt, el problema que enfronta ara Polònia no ha de ser l’ocasió per rebaixar les exigències en qüestions tan elementals com complir la lletra del tractat d’adhesió de Polònia a la Unió Europea. Rebaixar el respecte al que s’ha firmat debilitaria la cohesió dels Vint-i-set, assentaria un perillós precedent i animaria altres –Viktor Orbán, entre ells– a impugnar tot allò que els incomoda del dret comunitari. Seria lamentable que el desafiament de Lukaixenko minés la construcció europea i premiés la porfídia de Putin contra aquesta empresa.