Gana, fred i mort a la frontera de Polònia amb Bielorússia

«Vaig estar 10 dies caminant per la frontera. Feia moltíssim fred; creuàvem i els polonesos ens rebutjaven, tornàvem a Bielorússia i la policia allà ens rebutjava;

No teníem ni aigua ni menjar; vam arribar a menjar fins i tot les herbes del terra i a beure l’aigua de la pluja», relata Goran Ali, d’uns trenta anys i originari de Kirkuk, al nord de l’Iraq, i d’ètnia kurda. Aquest jove llicenciat en disseny gràfic, que al seu país d’origen va arribar fins i tot a treballar com a periodista per a una emissora de ràdio i una cadena de televisió, ho ha perdut absolutament tot. Fins i tot la roba que portava des del seu país, humida i coberta de fang, va haver de ser llençada, i vesteix ara amb un xandall que li han deixat.

Tampoc li queda un cèntim. Durant els dies en què va vagar pels boscos, va ser colpejat i desvalisat per membres de les patrulles frontereres bielorusses, a qui assenyala sense dubtar com «els pitjors, amb molta diferència». «Els bielorussos ens van colpejar, ens van trencar els telèfons i ens van robar els diners; van robar 1.500 dòlars», continua. Uns guardes fronterers que posaven tota mena de facilitats per al viatge d’anada, permetent-los el pas cap al país veí sense cap trava, però que després mostraven la seva pitjor cara quan intentaven tornar al comprovar que els havien explicat una mentida i en realitat no eren benvinguts a Polònia: «Ens deien: ‘aneu a Polònia’, però després, per impedir-nos la tornada, carregaven les seves armes i i fins i tot van fer posat de disparar», continua. «Hi havia famílies senceres, amb nens d’un a 10 anys, hi havia 500 persones, diria que fins i tot mil», rememora amb espant.

En un alberg caritatiu

Dins de la seva desgràcia, Goran ha tingut sort. La seva salut trencadissa li ha permès ingressar en aquest alberg caritatiu i evitar la sort dels seus companys de viatge, amb qui va viatjar amb taxi des de Minsk fins a la frontera. Aquests últims han sigut ingressats en un camp de refugiats l’accés del qual per a la premsa està vetat per les autoritats poloneses. «Ells són al camp de refugiats; allò és com una presó; el menjar no és bo», remarca, abans d’encapçalar una petita visita pel centre de caritat i mostrar amb orgull la cuina i l’interior de la nevera, atapeïda d’aliments donats per la població local.

Ajudant-se amb crosses, caminant treballosament pel passadís de l’alberg, Amina, una dona siriana de 50 anys originària de Daraa, al sud del país, acaba de sortir de l’hospital, i mostra les rascades i les butllofes que va patir durant els dies que va vagar per terra de ningú. Evita mostrar el rostre a la càmera i prefereix no revelar la seva veritable identitat. «Miri, miri», afirma mentre assenyala un aparatós embenat a la punta del peu dret i una dolorosa nafra a la base del dit gruixut.

Amina vol arribar fins a Alemanya, on resideix el seu fill des de fa ja tres anys, perquè al seu país ja no és possible portar ni tan sols una existència normal. Després de més d’una dècada de guerra al seu país, insisteix que no vol parlar de política: «Jo només vull viure en pau», insisteix.

Ahmed, d’una cinquantena d’anys, i el seu fill Abdul, de 14, també oculten les seves veritables identitats, i recorden amb horror els dies en què van estar vagant sense rumb, sense poder avançar o retrocedir.

«La gent moria de fred o de gana, no li puc dir quanta gent ha mort, però aquí hi ha el meu fill, que assegura que ha vist almenys tres persones mortes», explica. «No hi havia res per menjar o beure, només fred, fred».

Viatjar a Àustria

Pare d’una extensa família composta per la seva dona i nou fills, l’aspiració d’Ahmed és viatjar a Àustria, on ja té un fill treballant. Membre de la resistència civil al règim de Bashar al-Assad a la seva població d’origen –el nom de la qual tampoc vol revelar– descarta poder retornar al seu país mentre el dictador sirià continuï ocupant el poder. «Assad és un dictador, com Hitler; una persona que és capaç de matar el seu propi poble; si torno a Síria, em poden torturar, detenir o matar», insisteix. La seva dona s’ha quedat a Jordània, i si finalment aconsegueix el seu propòsit, se l’emportarà a Europa, no així els seus fills, que han iniciat una altra vida a Jordània. «Ells ja tenen la seva vida allà», explica.

Notícies relacionades

Claus de la crisi migratòria a la frontera entre Polònia i Bielorússia

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ahmed es rebel·la quan se li recorda que hi ha nombroses veus a Europa, pertanyents als partits d’ultradreta, que rebutgen els refugiats sirians per ser de religió islàmica. «Soc un ésser humà, i la nostra és una religió de pau», respon. No vol ser una càrrega per al seu país d’acollida, i insisteix que la seva educació universitària com a jurista li permetrà en el seu moment ser d’utilitat allà on vagi: «Puc treballar en casos de drets humans», conclou.

No està clar què succeirà amb aquells migrants que han aconseguit el seu propòsit de travessar la frontera. Alicia Pietruczuk, periodista d’una emissora de ràdio de Bialystok, creu que aquells que vinguin de Síria tenen «més possibilitats» de ser reconeguts com a refugiats polítics que aquells procedents de l’Iraq. La reportera destaca que la crisi humanitària ja fa mesos que es gesta i que ningú pot xifrar del cert quants immigrants aconsegueixen passar. Els intents d’aquest diari de parlar amb el servei de fronteres de Polònia per obtenir una valoració de la situació han quedat sense resposta.