Ocupació pública Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
D’interins a fixos
L’objectiu de reduir l’excés de temporalitat laboral s’ha de perseguir amb el mateix afany en el sector privat que en el públic
Quan el Govern va aprovar el reial decret sobre els treballadors interins a les administracions públiques, la necessitat de sumar recolzaments per convalidar la norma al Congrés –el va salvar in extremis per un vot– ja va fer preveure que el text acabaria sent modificat amb esmenes durant la seva tramitació com a projecte de llei. Aquesta setmana hem conegut una de les principals novetats respecte al text publicat a l’estiu: els interins amb més de cinc anys d’antiguitat passaran a ser fixos sense fer oposicions. Aquest és l’acord a què han arribat els partits del Govern (el PSOE i Unides Podem) amb el PNB i ERC, necessari per desencallar la llei d’estabilització en la funció pública, amb què es pretén solucionar una de les paradoxes del mercat laboral espanyol: que l’Estat sigui el responsable de bona part de la temporalitat. La conversió d’interins a fixos sense oposició representa un canvi substancial respecte a la proposta inicial del llavors ministre de Funció Pública Miquel Iceta –que no ho contemplava–, però manté en essència l’objectiu de fons, que és combatre l’abús de la temporalitat quan no hi ha causes que la justifiquin. Actualment, segons l’INE hi ha un 31% de treballadors amb contractes eventuals en el sector públic, una xifra superior a la del conjunt d’assalariats, que és del 26%. No sorprèn que les taxes d’eventualitat més grans es donin en l’educació i la sanitat, dos dels sectors tradicionalment més castigats per la falta de recursos. El Govern vol reduir la temporalitat en l’Administració al 8%, una rebaixa considerable per a la qual fan falta mesures excepcionals com la que es planteja, així com altres d’incloses també en el reial decret, per exemple, la de limitar a tres anys el temps que un interí pot ocupar una plaça.
Segons l’acord a què es va arribar dijous, els interins que ocupin una plaça des d’abans del 2016 podran optar a concurs «únicament en la valoració de mèrits». Uns mèrits que cada administració definirà en una convocatòria extraordinària per regularitzar-los. Això pot plantejar dubtes respecte al principi de lliure concurrència en la contractació pública, és a dir, que hi hagi igualtat de tracte i no es produeixin discriminacions en l’accés dels altres ciutadans que voldrien optar a la mateixa plaça. No obstant, es tracta també de reparar la injustícia que un ampli col·lectiu de treballadors (es calcula que uns 300.000) hagin prolongat irregularment la seva situació d’interinitat, i en aquest cas, les altres alternatives són insuficients. És un equilibri d’interessos necessari però difícil.
La Comissió Europea ha advertit reiteradament Espanya contra la seva alta taxa de temporalitat laboral. Ara, a més, ha condicionat aquesta exigència als fons europeus. Si bé és cert que per a l’economia espanyola, tan dependent del turisme, és oportú optar pels contractes temporals als sectors més estacionals, amb freqüència s’hi recorre en excés. Si això és qüestionable al sector privat, més ho ha de ser a l’administració. A l’espera de la futura reforma laboral –que previsiblement inclourà noves mesures per reduir la temporalitat–, el Ministeri de Treball ja està emprenent una lloable carrera contra l’eventualitat il·legal, mitjançant la inspecció laboral. Els resultats són visibles: en 15 dies d’octubre, es van regularitzar a fixos més de 82.000 contractes. Seria incoherent no actuar amb el mateix afany quan l’ocupador és l’Administració.
