Comptes per a la recuperació

Els pressupostos presentats pel conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Jaume Giró, poden i han de contribuir a la recuperació de l’economia catalana danyada per la crisi de la Covid-19 i afectada per la incertesa política que ha patit Catalunya en els últims anys. Amb una despesa prevista de 38.139 milions d’euros, que suposa un augment del 17,3% respecte de l’anterior exercici, el pressupost per al 2022 constituirà sens dubte, en cas d’aprovar-se, un important estímul al rellançament econòmic. També convé destacar que aquest augment de la despesa –afavorida pels 2.142 milions que corresponen a Catalunya pels fons Next Generation de la Unió Europea– s’ajusta als paràmetres fixats per la Comissió Europea i que inspiren també la proposta de pressupostos generals de l’Estat. L’aposta del Govern per aquests comptes constitueix una bona notícia, després d’anys d’enquistament i confrontació que s’han demostrat estèrils. I encara més ho seria que fossin aprovades per les principals forces polítiques després de debatre a la Cambra catalana les millores que puguin incloure-s’hi. El Govern no s’hauria d’obstinar a donar una imatge d’unitat independentista obtenint el suport de la CUP als seus comptes, prescindible quan forces com el PSC i els comuns estan disposades al diàleg, i amb les que probablement sigui més fàcil trobar punts de coincidència no en el simbòlic, però sí en el substancial. 

Després dels danys infligits per la pandèmia, quan el sector públic català encara no s’havia recuperat plenament de l’anterior crisi, és lògic que hi hagi sectors socials i empresarials que requereixin dotacions pressupostàries majors. Entre aquests destaquen la sanitat, que va patir retallades dràstiques a partir del 2008 i que va suportar l’impacte de la Covid-19 com cap altre sector. El fet que la despesa en sanitat suposi un 29% del pressupost total, i que la quantitat assignada augmenti en un 15%, és un pas significatiu que ha de permetre revertir la dinàmica negativa que va patir la sanitat en els últims anys, particularment la seva atenció primària. També es pot valorar el que l’altre gran capítol de tot pressupost, educació i drets socials, experimenti un altre augment significatiu, tenint en compte les necessitats que acumula el sector, després d’anys de restriccions. En moments de canvis econòmics, tecnològics i socials accelerats, l’educació constitueix un factor determinant per facilitar l’accés dels joves al mercat de treball, i la inversió en drets socials pot contribuir a afrontar la desigualtat social creixent.

L’augment de la despesa destinada a atendre prioritats socials és doncs necessària, però la seva distribució no ha de constituir hipoteques de futur. En aquest sentit, la implementació del pressupost haurà d’evitar, en la mesura possible, compromisos en despeses recurrents que no podrien atendre’s en el futur quan l’economia deixi de créixer al ritme al qual, previsiblement, ho hauria de fer en els pròxims dos anys. D’altra banda, l’impacte real de l’augment pressupostari, i en particular l’aportació que suposaran els fons Next Generation, haurien de servir per augmentar l’eficàcia de l’administració pública catalana en tots els seus nivells. Els pressupostos constitueixen una oportunitat per rellançar l’economia catalana, crear ocupació i disminuir la pobresa i la desigualtat. Però també han de ser una ocasió per aturar mals endèmics d’una administració que necessita millorar en la transparència de la seva gestió i a l’hora de retre comptes.