Desena avinguda
Freda i calculadora: Dolores Vázquez al multivers
El documental d’HBO Max descriu la injustícia que va envoltar la investigació del cas Wanninkhof
Freda i calculadora. Així és com molts periodistes en molts mitjans de comunicació definien Dolores Vázquez, la dona que ha patit una de les injustícies més grans de la història d’Espanya en les últimes dècades. Freda i calculadora, agressiva i possessiva, malvada i gelosa. Així, palada a palada de detritus disfressat com a periodisme, es va construir al voltant de Vázquez un multivers de malson que es va convertir en realitat: va ser condemnada per l’atroç assassinat d’una noia, Rocío Wanninkhof, filla de la seva exparella, sense que hi hagués ni una sola prova. Va passar 519 dies a la presó per un crim que no va cometre. La va condemnar un jurat popular. Poden veure, o recordar, la seva història al documental ‘Dolores Vázquez: la verdad sobre el caso Wanninkhof’. Espòiler: ni el jutge d’instrucció, ni el fiscal ni la Guàrdia Civil li han demanat disculpes.
Freda i calculadora. ¿Què és la realitat? ¿El que sabem que va passar, qui sabem que som, o el que es diu que va passar i de nosaltres? En un món sense xarxes socials, amb la televisió com a reina absoluta de l’audiència, Dolores Vázquez va sentir tantes vegades que era la freda i calculadora assassina de Rocío Wanninkhof que fins i tot ella va dubtar de si mateixa. Al documental, Vázquez i el seu advocat expliquen que va arribar un moment en què es va preguntar seriosament si efectivament havia assassinat la noia i, com a mecanisme de defensa, ho havia oblidat. ¿Com podia estar equivocat tothom? La família de la Rocío, els veïns del poble, l’opinió pública, la Guàrdia Civil, la fiscalia, famosos tertulians, periodistes de referència... En la vida real, Vázquez era innocent. Al multivers, era culpable. ¿Quina opció tenia el jurat popular si no declarar-la culpable?
Contextos i subtextos
Freda i calculadora. I bisexual. I intel·ligent. I poc carinyosa. Una trencafamílies. Per dir-ho en paraules d’avui, Vázquez era el més allunyat del cànon normatiu de la dona de mitjana edat de l’Espanya de principis dels 2000. Sense arribar a afirmar-ho textualment, declaració a declaració de veïns i de la família de la víctima, amb silencis i mirades i sobreentesos de presentadores i tertulians, rètol a rètol a la part inferior de la pantalla, el multivers en què Vázquez era culpable es va construir a força de contextos i subtextos maliciosos, malintencionats, manipuladors, lesbòfobs i masclistes. Els periodistes som corporativistes per principis: resulta tan difícil marcar una línia a l’arena de la llibertat d’expressió que preferim no traçar-la per protegir el dret a la informació i el de l’opinió púbica a ser informada. Ara bé, en ocasions la línia és diàfana. El primer crim del cas Wanninkhof va ser l’assassinat de la Rocío. El segon, el multivers en què molts mitjans i periodistes van tancar Vázquez. Freda i calculadora. Però els culpables finals de l’infern de Vázquez no van ser aquests periodistes i mitjans. El tercer crim, el més dur, va ser processar-la i condemnar-la. Aquells que l’haurien d’haver defensat de la manada van ser els qui la van trair: els investigadors i el sistema de justícia. Ells sí que haurien d’haver sigut freds i no haver enviat a la presó algú partint de conjectures. Diverses lliçons deixa el cas Wanninkhof. Entre aquestes, que no totes les persones que apareixen als mitjans (i més avui, amb les xarxes socials) és periodista en tot el sentit del terme, i que quan les institucions no exerceixen la seva responsabilitat, només queda la injustícia i la barbàrie. «No tenia ni veu ni paraula», diu Vázquez al documental, muda, nua i indefensa al multivers.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
