Aniversari d’un discurs Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Deixin en pau Pau Casals

En el governet no saben, ni els importa, que Casals va començar la seva intervenció a l’ONU dient «I’m catalan» com el podria haver començat amb «I’m from Calataiud»

2
Es llegeix en minuts
26470018 59

26470018 59

Aquest any ens donen la tabarra amb Pau Casals, fins i tot a la pobra primera ministra escocesa, Pere Aragonès li va regalar un llibrot sobre el gran músic. Casals va néixer el 1876 i va morir el 1973. ¿Quina és llavors l’efemèride? Doncs que es compleixen 50 anys del seu discurs a l’ONU. Àngela Maria. Al governet li importa un rave la biografia de Casals, la seva història i no diguem la seva música, l’únic que li importa és que fa mig segle va començar un discurs dient «I’m Catalan». Les altres coses sobren.

En el governet, ignorants ells, tot el que saben de Casals és que era tan petit que per tocar el violoncel se l’havia de posar entre les cames, cosa que explica l’empatia de Pere Aragonès amb el geni del Vendrell. No saben –ni els importa– que va començar així el discurs com el podria haver començat amb un «Jo soc de Calataiud», ja que no era un discurs catalanista, sinó un al·legat en favor de la pau. Però, si els ‘llacistes’ sabessin alguna cosa, no serien ‘llacistes’.

Casals es va referir a Catalunya per emfatitzar que va ser sempre un poble amant de la pau, es coneix que el bo del senyor Pablo no va arribar a conèixer els actuals dirigents catalans, perquè mira que no els va el conflicte, ni als cadells ‘llacistes’ que tenen com a diversió apedregar o boicotejar actes que no els agraden. Si ho hagués sabut, s’hauria guardat molt d’anunciar al món que era català, hi ha coses que és millor ocultar-les.

Notícies relacionades

Per entendre què pensava Casals de veritat, més enllà de reconèixer en un discurs el seu lloc de naixement, n’hi ha prou d’acudir a l’entrevista que li va fer uns anys abans una televisió americana. Allà sí que va parlar clar: «Si jo vull ser independent, no pensaré en el meu veí, en el que el meu veí necessita, sinó només en mi mateix. I això no està bé». Temo que per la meva culpa, per haver revelat una traïció tan gran, Casals sigui considerat d’ara endavant un ‘ñordo’ i un botifler, tot i que no crec que li importés gaire, en vista dels qui són els que atorguen aquestes etiquetes.

Com a gran home que era, Casals abominava dels egoistes tant com dels violents, i les dues coses defineixen el ‘llacisme’. Sort té el governet que Casals estimés la pau abans que res, o s’hauria aixecat de la tomba per córrer a cops de violoncel els qui avui pretenen apropiar-se, tergiversant-la, de la seva memòria.

Temes:

Govern