El Barça, el dolç i el picant

I ara em preguntaran què coi té a veure Scoville amb el Barça. Algú hauria de fer com ell: inventar-se una escala per valorar quants gols d’avantatge són necessaris perquè l’aficionat deixi de patir. Ja s’ha comprovat científicament (ho vam patir dissabte a Vigo) que amb tres no n’hi ha prou. Tal com està l’equip (aquesta feblesa mental, la «falta de personalitat» que va reconèixer De Jong), pot ser que ni quatre ni cinc. No existeix mesura per calibrar el patiment, perquè estem exposats a la fragilitat. 

Tasca de mags o psicòlegs

Notícies relacionades

Xarxes i sentit institucional

L’estiu del genocidi

M’imagino Xavi assegut a casa seva davant el televisor, fins i tot amb l’aclaparament de les negociacions i el ‘jet-lag’ del desert a les espatlles. I me l’imagino traient-se la sorra dels pantalons i observant com Sergi Barjuan es delecta amb les últimes llepades al caramel de ser entrenador del Barça (ho va dir ell: «un caramel») i no només sortir-ne invicte, sinó triomfant i amb una primera part gairebé de somni. Però després, els celestes celtes van sortir del seu amagatall i van assetjar la fortalesa blaugrana, i ja no eren molins de vent, sinó gegants amb aspes, i la cosa es va torçar i vam començar a patir i amb tres ja no n’hi havia prou. I m’imagino Xavi contemplant el paisatge després de la batalla, amb tants ferits en combat, i certificant, bocabadat, que el dolç caramel de Barjuan s’anava convertint, a poc a poc, ineluctablement, en un Carolina Reaper, que et deixa la llengua com un drap i la consciència en estat de letargia, o de mort cerebral. 

Quan arribin l’Espanyol i el Benfica, ¿en quin moment podrem desconnectar de la tensió per prendre’ns un caldet? Ara com ara, no existeix aquest marge de tranquil·litat. I el pitjor és que ells (tots els rivals) ho saben i estan a l’aguait de l’angoixa mental i de la cremor d’estómac que ens envaeix fins a convertir-se en una úlcera. És aquí on Xavi té feina. Convertir la lava que crema al coll en una llaminadura endolcida. I això és més una qüestió de psicòlegs o mags (si és que són coses diferents) que d’entrenadors.