Les barbes del portuguès

Els demòcrates han perdut les eleccions de Virginia i han guanyat justet les de Nova Jersey. Després de complir un any de la seva elecció no és un bon presagi per a Biden perquè indica que el 2022 pot perdre la majoria molt estreta al Senat i a la Cambra de Representants.

La culpa no és dels republicans, sinó del mateix Biden que –després d’haver aprovat el paquet de suports econòmics inicial– en va prometre uns altres dos: un d’infraestructures d’1,5 bilions, que a la fi va ser aprovat al Congrés aquest divendres amb el suport d’un grup de republicans, i un altre de més social, de ni més ni menys que 3,5 bilions. Però els demòcrates progressistes no volien votar a la Cambra el projecte d’infraestructures fins que es votés el social abans. I dos senadors demòcrates posen objeccions al social de 3,5 bilions. Biden ja l’ha rebaixat, però els dos senadors continuen reticents. ¿Per què va llançar un programa tan ambiciós sense tenir assegurats els suports? Costa creure que un polític del seu recorregut hagi pecat de lleugeresa, però ¿hi ha una altra explicació?

El Govern socialista portuguès d’António Costa, que governa des del 2015 amb suport extern de dos partits més a l’esquerra, va ser el model de Pedro Sánchez, va impressionar Europa i va generar interès en l’empresariat espanyol. Però ara els seus Pressupostos del 2022 han sigut tombats pels seus aliats d’esquerres i s’han convocat noves eleccions per al 30 de gener.

Tret que passi un miracle, els dos partits a l’esquerra no guanyaran vots (més aviat els perdran), i tampoc és fàcil que el PSP aconsegueixi els 8 diputats que li falten per a la majoria absoluta si no mobilitza gaire el seu electorat. ¿Què guanyaran els que han tombat el Pressupost? Res, tret de potser fer entrar a Portugal en una etapa d’inestabilitat perquè tampoc sembla que la dreta (dividida) pugui guanyar. 

Una falta de racionalitat de l’esquerra, a l’esquerra del PSP que, no obstant, és més comprensible que la de Biden. 

Pedro Sánchez ha de prendre nota. Allà hi ha allò de «quan les barbes del teu veí vegis pelar...». Però Podem no vol fer-lo caure –almenys per ara– sinó només crucificar-lo amb la reforma laboral. I és cert que ell, amb el seu discurs bipolar –un dia parla de derogar la reforma de Rajoy i un altre de modernitzar el mercat laboral– tampoc és coherent. I malgrat l’aparent armistici d’aquesta setmana entre les dues vicepresidentes, el conflicte continua viu. Europa –ho ha recordat Calviño- condiciona 12.000 milions del pla de regeneració (i fins als següents 140.000) a què no es faci marxa enrere en la flexibilitat de l’economia. Molta ‘bruixeria’ hauria de tenir Sánchez per posar d’acord als sindicats, Podem i la vicepresidenta econòmica que sap que, sense aval empresarial, Brussel·les i altres països de la UE faran una mica més que torçar el gest. I els empresaris -Garamendi ho ha repetit– es queixen, no sense raó, que fa més d’un any que el Govern mareja la perdiu. Sánchez no vol admetre (‘no és no’) que la promesa derogació amb majúscules no només seria inconvenient, sinó que Europa no l’acceptaria.

Però Sánchez ha tingut millor setmana que l’anterior. No només per les noves guerres internes del PP. Dijous el Congrés va rebutjar les esmenes a la totalitat dels Pressupostos per 188 a 156 vots. Sembla doncs que els Pressupostos tindran llum verda i que tindrà així pista per acabar la legislatura.

I hi ha hagut tornada. Les dades d’ús d’octubre i del tercer trimestre han sigut bones i –al costat de l’augment de la recaptació fiscal del 14%– no casen amb els augments modestos del PIB avançats per l’INE per al segon i el tercer trimestre. I tot i que la contradicció és difícil d’entendre, l’ocupació és sempre la dada que més impressiona.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Sánchez li espera molt calvari amb els sindicats, amb les seves vicepresidentes, amb Garamendi i amb Brussel·les. Ha deixat mans lliures a Yolanda Díaz durant massa mesos.

Però està guanyant la batalla dels Pressupostos i les dades d’ocupació el reconforten. Ha tingut millor setmana que Biden i António Costa.