«A mi mai em passa res», una reflexió sobre el cas de la menor violada a Igualada

El wishful thinking s’ha convertit en l’arma última de moltes dones que no volen viure amb por ni sentir-se vulnerables al carrer, a les fosques, soles una estona. Està comunament acceptat que els carrers segurs, l’urbanisme de gènere, són els que estan ben il·luminats, amb voreres amples i amb visibilitat. Com si la dona hagués de gaudir d’un estatus de protecció, igual com les zones que envolten els hospitals requereixen poc soroll, i els entorns escolars es pacifiquen al trànsit. Nens, malalts, dones. És fàcil caure en la trampa de la perversió del sistema. ¿Per què les dones necessiten protecció? Un nen creix, un malalt es cura o, si més, no va estar un temps sa. Però una dona...l’estigma de la debilitat sempre el porta a sobre. Institucions, polítics, pensadors han donat mil voltes al fenomen de la violència contra les dones, les mil formes específiques de la violència sexual, i les masculinitats atrofiades, mal enteses, ofeses quan no descontrolades, estan sempre allà, com l’elefant a l’habitació. És el clàssic home ataca dona. La variant recent, homes ataquen dona. I l’últim gir de guió, homes ataquen una menor. 

Una menor ha sigut violada salvatgement a Igualada. Sortia d’una discoteca, se li va perdre la pista, la va rescatar un camioner que la va creure morta. La brutalitat de l’agressió indigna, incomoda. Hi ha qui es molesta perquè s’han fet públics els detalls de l’episodi violent. Com si no explicar-los fes algun bé. Amaguem la tragèdia, diuen, no en fem un circ morbós, d’això. Clar que hi ha riscos en tota exposició mediàtica, però és infinitament pitjor tancar els ulls, respirar profundament i anonimitzar el succeït. Perquè el detall singularitza, dona relleu al drama, ho destaca sobre tot el que passa al nostre voltant i, per fi, potser, mou consciències i empeny actes.

 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La mare de la noia d’Igualada atacada ha demanat per carta a Pedro Sánchez que endureixi les lleis davant salvatjades com la que ha patit la seva filla. El debat sobre com ha de respondre la societat davant aquest fenomen s’ha reobert com una ferida infinita. Davant un episodi similar al Regne Unit, la violació i assassinat de Sarah Everard, una política va arribar a plantejar un toc de queda per als homes. Argumentava que, si les dones són tractades com éssers vulnerables, i les autoritats insten que «no surtin de casa de nit», ¿no s’hauria de considerar l’home, també de manera genèrica, com a ésser depredador? La seva lògica de raonament va ser sepultada per crítiques i desautoritzacions, per extremista. No es poden limitar els drets de, diguem-ne, deambulació de la meitat de la població per garantir els de l’altra meitat. Però ningú pot negar que va posar de manera valenta una nova perspectiva del tema sobre la taula. Quantes mares i pares vigilen o condicionen les sortides de les seves filles. Quantes dones decideixen agafar un taxi o l’hora de retirar-se d’un lloc influïdes per la seva percepció de vulnerabilitat. ¿La llibertat de deambular, de decidir, no està feta per a elles? 

L’estadística el 2021

L’eix del problema no pot mirar només cap a les que acaben sent víctimes i la seva protecció. Una dona és violada cada quatre hores a l’Espanya del 2021. Així consta en les estadístiques policials, que admeten que ha crescut un 30% el fenomen des de l’any passat, en el qual érem sota els efectes de les restriccions de la pandèmia. I un 14% més que l’any anterior, sense coronavirus. La consciència feminista ha crescut esperonada per moviments massius com el Me Too, però l’abordatge del problema real, com evitar que hi hagi homes que vexin i violin dones, segueix a l’espera, com l’angoixa recurrent que, de moment, només es calma amb aquell «a mi mai em passa res», que enarboren dones que volen continuar sent lliures.