Llibertat personal Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El dret a anar-se’n
La mort per eutanàsia d’una dona alemanya que residia a Eivissa evidencia que és oportú regular aquest dret. Hi ha formes de vida que resulten molt més tràgiques que el mateix acte de morir
Alguns de vostès hauran llegit el superb reportatge que el periodista José Miguel L. Romero, de ‘Diario de Ibiza’, diari de Prensa Ibérica, del mateix grup editorial que aquest diari, que també el va difondre, va publicar dies enrere sobre el procés d’eutanàsia portat a terme per una ciutadana alemanya amb residència a l’illa. Doerte Lebender, de 59 anys, tenia esclerosi múltiple i vivia amarrada a una cadira de rodes i al llit articulat, on a les nits, les poques que aconseguia agafar el son profund, la fase inconscient la portava a disfrutar d’un esport, el tennis, que mai va practicar. Immòbil en les hores de vigília, prémer els comandaments del televisor li costava un món, es veia incapaç de sostenir un llibre i necessitava una hora per activar, de vegades ni tan sols ho aconseguia, el dispositiu d’avís que la connectava amb la Creu Roja en cas d’emergència. Víctima de caigudes, cops i una rutina que li impedia valer-se per si mateixa, la Policia Nacional va arribar a acudir un dia fins en 10 ocasions a les trucades de socors de Lebender, fins que el seu millor amic, l’home que la va acompanyar fins al final, va decidir fer-se càrrec de la seva atenció.
En el context d’un debat crispat entre la nostra classe política, tan inclinada a l’enrenou en assumptes en què aquesta crispació brilla per la seva absència en la societat, la mort per eutanàsia d’aquesta dona, com altres casos que han saltat a les pàgines de l’actualitat a Espanya, evidencia que és oportú regular aquest dret. Hi ha formes de vida que resulten molt més tràgiques que el mateix acte de morir.
Probablement, l’eutanàsia constitueix l’última sortida honrosa que se’ns permet exercir en una societat en què cada vegada és més difícil beneficiar-se de drets elementals. La Constitució en consagra alguns i, en vista de les dades, una part gens menyspreable de la ciutadania comprova diàriament que aquestes garanties incompleixen el repartiment equitatiu poblacional, reservant per a uns privilegiats el que a d’altres se’ls nega. I n’enumero alguns: la igualtat davant la llei, el dret a la intimitat, el secret de les comunicacions, la llibertat d’expressió, el dret al treball o el dret a una vivenda digna. Sembla un acte de justícia que ens deixin, almenys, morir en pau, acompanyats dels éssers estimats, amb el beneplàcit dels professionals de la medicina i d’acord amb un marc legal.
«M’agrada viure –argüia Doerte Lebender dies abans de morir a la seva casa d’Eivissa–, però ja no aguanto el meu cos. L’eutanàsia no és un suïcidi. No és un caprici. És molt improbable trobar algú amb més amor per la vida, més vitalisme i més humanitat que qui decideix acabar amb el seu sofriment perquè mantenir-se en aquest món és un suplici i no queda cap altra sortida que posar fi al calvari, sobretot en malalties en què l’últim que es perd és la capacitat cognitiva, aquella en què el cervell es manté inalterable i conscient mentre comprova terroritzat com deixen de respondre la resta d’òrgans.
Espanya ha sigut el setè país del món a legalitzar l’eutanàsia, després dels Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà, Colòmbia i Nova Zelanda. Càncers incurables (entre el 64% i el 67% dels casos), malalties respiratòries, neurològiques i cardiovasculars han precedit la decisió dels qui han decidit sotmetre’s a una mort voluntària i digna. La dignitat es converteix en aquests casos en un desig majúscul, per ser-ne l’últim.
En els primers 100 dies de la seva entrada en vigor a Espanya s’han conegut els casos d’una quinzena de persones que complien els requisits per abandonar un turment que els era insuportable. Del costat contrari, l’eutanàsia ha topat amb el rebuig frontal dels qui, com en el cas de l’avortament, del divorci al seu dia o del matrimoni homosexual, no es troben en tals circumstàncies ni pateixen l’angoixa vital de persones com Lebender. En la majoria d’ocasions, es tracta de ‘lobbies’ d’empremta religiosa que es permeten calibrar i jutjar un martiri del qual els seus membres es troben a quilòmetres de distància emocional. Ha volgut la casualitat que l’última persona a exercir aquesta potestat fos una dona el nom de la qual, Doerte, procedeix etimològicament del que podríem traduir com a ‘regal de Déu’. Lebender, el seu cognom, significa ‘la que viu’. Mai una metàfora va contenir tanta humanitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
