Sèries Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Colombo, Wallander, Endeavour

Em sorprèn que no hi hagi més detectius de la meva edat, perquè sense adonar-nos-en vam aprendre tots els tics i trucs dels investigadors de la tele

2
Es llegeix en minuts
Colombo, Wallander, Endeavour

L’altre dia pensava que la meva generació és la que més sèries policials ha vist, sobretot americanes. La nostra vida televisiva va començar amb Gaby, Fofó, Miliki i Fofito, els pallassos de la tele, però també amb les sessions d’‘Estrenos TV’ dels diumenges a la nit, al final del franquisme i després. Els meus pares em deixaven veure el començament de Colombo, tan divertit amb la gavardina i l’aire despistat, però havia de ficar-me al llit abans del final. L’endemà demanava qui era l’assassí, però amb prou feines recordava res. En el fons, només volia saber que Colombo havia guanyat.

Colombo, Banacek, McMillan i dona, Kojak, Starsky i Hutch... ¿per què recordo aquests noms? Molts d’ells es perdrien avui al laberint de sèries del món digital, però llavors no tenien competència. En realitat, em sorprèn que no hi hagi més detectius de la meva edat, perquè sense adonar-nos-en vam aprendre tots els tics i trucs dels investigadors, les estratègies en l’interrogatori –policia bo, policia dolent–, l’agudesa per buscar proves, la intuïció per descobrir el detall amagat, la intriga familiar, les baixes passions que sovint ho fan detonar tot. De fet, més que detectius, potser hauríem d’haver sigut guionistes de sèrie amb detectiu, i hauríem guanyat la primera pela.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Amb els anys, els detectius es van tornar més sofisticats. No tots eren tan alegres i seductors com Magnum i el seu bigoti, ni tenien la innocència de l’àvia Jessica Fletcher. Els van sortir dimonis interiors, que sovint eren més interessants que el cas que havien de resoldre, com la Jane Tennison alcohòlica que interpretava Helen Mirren a ‘Prime Suspect’. També el món es va tornar estrany, ja fos pels expedients X de Mulder i Scully, ja perquè l’ànima humana contenia un costat fosc que li dictava horribles crims, com a ‘Luther’, i més si tenien lloc a Escandinàvia i els investigava Wallander. I llavors tot es va tornar encara més tèrbol.

Potser el més sorprenent és que al final d’aquesta llista surti ‘Endeavour’, la sèrie anglesa que aquests dies ha tornat a Filmin –¡vuitena temporada! Em compto entre els seus seguidors acrítics, atret per l’eficàcia de tan senzilla proposta. Situada a Oxford en els anys 1960, trobem els detectius Endeavour Morse i el seu cap, Fred Thursday, que investiguen els casos que alteren la pau de la ciutat universitària. Mai són crims molt escabrosos ni rebuscats, però les seves indagacions serveixen també per mostrar-nos el paisatge anglès i ens retraten la societat diversa d’aquells anys a Oxford, on la vida acadèmica és al centre i al seu torn centrifuga algunes vides cap als marges. Tot, cada detall, es vol antiquat, començant per la manera de parlar dels detectius, pels seus mètodes acurats, amb un doctor patòleg que porta corbata de llacet o un inspector cap que dona ordres amb una tassa de te a la mà. De vegades, veient Endeavour, penso que la seva missió és nostàlgica, tornar-nos a aquests primers detectius que eren més essencials, més com nosaltres.

Temes:

Sèries