El TC i l’impost de plusvàlua

El nucli de debat jurídic és el fet que la plusvàlua, un impost concebut per gravar la revalorització dels immobles quan es venen, acaba aplicant-se de forma automàtica tot i que no hi hagi aquesta revalorització. El 2017, el TC va sentenciar que no s’havia de pagar l’impost si no s’havia obtingut cap benefici amb la venda de la vivenda; el 2019, els jutges van declarar inconstitucional el pagament de l’impost quan la taxa es fixava per un import superior a l’increment que s’havia produït en realitat. I ara el TC ha decretat inconstitucionals i, per tant, nuls tres preceptes de l’article 107 del text refós de la llei reguladora de les hisendes locals perquè estableixen una manera de calcular la base imposable de l’impost que determina que sempre hi ha hagut un augment del valor dels terrenys tot i que en realitat no hagi sigut així. La causa és el complex mecanisme per determinar la plusvàlua en què s’inclouen el valor cadastral, un coeficient temporal i una revalorització teòrica discrecional de cada ajuntament. 

No sol ser una bona idea legislar d’esquena a la realitat. En aquest cas, és raonable criticar que el mecanisme de càlcul de la base imposable no tingui en compte l’evolució del mercat en el temps ni la realitat immobiliària del moment. Resulta difícil d’entendre per al ciutadà que hagi de pagar un impost per una plusvàlua que en realitat no s’ha donat. A falta de llegir la sentència del TC en la seva totalitat, el tribunal ha sigut consistent en la seva crítica a aquest impost en els últims anys. 

Per aquesta raó és difícil d’entendre que en aquest temps Hisenda no hagi elaborat una nova norma per a l’aplicació correcta d’un impost que és essencial per als ajuntaments i l’economia dels ciutadans. L’impacte de la sentència als consistoris, alguns dels quals infrafinançats, és dur, i posa en risc l’equilibri pressupostari de molts d’aquests. La sentència també evidencia l’excessiva dependència de les arques municipals de les taxes vinculades als immobles, cosa que tradicionalment ha pogut propiciar excessos i bombolles en el mercat immobiliari. 

Com demana la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), s’ha d’exigir a Hisenda que amb la celeritat que fins ara no ha demostrat en aquest assumpte reformuli la norma l’abans possible per adaptar-la a la doctrina del TC sense que es generin perjudicis als pressupostos locals –dels quals depenen tants serveis essencials per als ciutadans– ni inseguretat jurídica per a ajuntaments. Però més enllà d’aquesta situació, el correcte finançament dels ajuntaments continua sent una assignatura pendent.