Desena avinguda

Colau al seu búnquer

Ser atacada de forma contínua des de molts fòrums no converteix en injusta tota crítica dirigida a la gestió de l’alcaldessa

2
Es llegeix en minuts
Colau al seu búnquer

ACN / BLANCA BLAY

Alguns sectors de Barcelona no van acceptar ni van entendre que Ada Colau, l’activista, es convertís en alcaldessa de la ciutat. No van saber (o van voler) veure-ho venir, i no van voler (o van saber) adaptar-s’hi. La seva ceguesa va quedar exposada de forma gairebé impúdica en la contesa electoral del 2019, quan hi va haver qui va considerar una bona idea presentar descaradament un ex primer ministre francès com a candidat de cert ‘establishment’ sota la bandera de Ciutadans, un lot d’allò més complet. La resta és història per a les facultats de Polítiques, inclòs aquest ‘cliffhanger’ pervers per als promotors de la jugada mestra que va ser que Colau acabés repetint com a alcaldessa gràcies justament el grapat de regidors d’aquesta fracassada operació política. 

Després de sis anys com a alcaldessa, les crítiques sobre Colau s’agreugen amb una melodia que ja resulta familiar: Barcelona no té projecte, l’alcaldessa no governa per a tots els barcelonins, l’ajuntament és dogmàtic i no dialoga, la ciutat està perdent els trens del futur.

D’indepe a botiflera

Notícies relacionades

Fa temps que l’alcaldessa i el seu equip més pròxim transmeten certa mentalitat de búnquer. Ser Colau és viure en la incomoditat: per a la dreta i l’esquerra tradicional, és una radical d’extrema esquerra; per als seus antics companys de pancarta ja és ‘establishment’; per als independentistes és botiflera, la ungida per Manuel Valls; per als contraris a la independència, en el fons és una indepe més. Hi ha cua per jugar a ser el més anticolauista, i l’alcaldessa ha rebut molts atacs infundats, mal argumentats, desproporcionats i personals. Enrocar-se és una reacció humana, les llàgrimes a la festa major de Gràcia van actuar com a ciment per al búnquer. Ser criticada injustament tot i que sigui sovint no converteix en injusta tota crítica. No totes les que rep Colau obeeixen un anticolauisme cec que només busca veure-la desaparèixer de la plaça de Sant Jaume. No són anticolauistes radicals els veïns de Sant Andreu que van protestar contra el sistema de recollida d’escombraries, ni molts dels que odien la lletjor de l’urbanisme tàctic. Qui critica les dificultats premeditades erigides a la mobilitat amb cotxe no sempre és un negacionista de l’emergència climàtica ni un membre de l’univers postconvergent ni un fan de Javier Marías. Hi ha barcelonins genuïnament incòmodes a la seva ciutat, enfadats per l’esdevenir diari i preocupats pel futur, a mig i a llarg termini.

El cofoisme barceloní embafa, i poc projecte de futur de la ciutat s’aixecarà intentant repetir l’esperit del pasqual-maragallisme i de 1992. Allò va passar, i el seu balanç és de sobres conegut. La Barcelona del 2021 afronta reptes propis d’aquesta era, i necessita acords, eines, polítiques, estratègies i lideratges propis del seu temps. Si Colau vol ser aquesta líder, bé faria en frenar la temptació del búnquer i del dogma i recuperar l’esperit que els seus adversaris mai van entendre que va ser el que la va portar a l’alcaldia: escoltar de forma genuïna els ciutadans. Però no només els seus, sinó als que els fa mal la seva ciutat, que no tots són socis del Cercle. 

Temes:

Ada Colau