Anàlisi

Barça, senyals de la fi del món

2
Es llegeix en minuts
Barça, senyals de la fi del món

AFP7

Que el FC Barcelona perdi un partit al Camp Nou contra el Reial Madrid i bona part de la parròquia blaugrana surti de l’estadi amb les mans a les butxaques i cara d’aquí no ha passat res (als quatre ximples que van sacsejar el cotxe de Ronald Koeman se’ls ha de donar menjar a part; alfals, preferiblement) ha de ser un senyal inequívoc que el món es dirigeix a un desastre de proporcions bíbliques. Com allò dels morts que surten de les seves tombes i els «gossos i gats cohabitant» que deien a ‘Els caçafantasmes’. Ni en els temps de Serra Ferrer i Rexach s’havia arribat a tal nivell d’indiferència i desinterès entre l’anomenada massa social. Si el Barça ja no és ni tan sols capaç de brindar als seus aficionats aquest senzill plaer que consisteix en fustigar-se amb acarnissament després d’una derrota contra l’etern rival, ¿per a què serveix el Barça?

Doncs avui dia no sembla servir per a gaire. Sens dubte, no per puntuar davant el Rayo Vallecano d’Andoni Iraola, un entrenador que sí que entén que la seva feina no consisteix a encongir-se d’espatlles i queixar-se del que té sinó a treure-li el millor partit a la seva plantilla (i allà està l’acabat d’ascendir equip madrileny en llocs europeus). Després de veure el partit de Vallecas, un acaba sentint enyorança d’aquells dies en què el Barça del Tata Martino guanyava 0 a 4 el Rayo i la culerada muntava un sagramental perquè l’equip havia perdut la possessió. I la veritat, sentir enyorança del Tata Martino és un símptoma pèssim; un pas més en el camí cap a la irrellevància que el club va emprendre fa ja alguns anys.

Insostenible

Notícies relacionades

No feia falta esperar a la derrota a Vallecas per entendre que la situació a Can Barça s’ha fet insostenible. La realitat està trucant a la porta amb sonores baldades i aquí ningú es molesta a anar a obrir. No ho fa Koeman, que cada vegada s’assembla més a aquell personatge de ‘L’escurçó negre’ de qui es deia que seria incapaç de reconèixer un pla subtil ni que estigués vestit de purpurina rosa i pujat a sobre d’un clavicordi cantant «El pla subtil ha arribat». I tampoc ho fa Joan Laporta, que en el seu afany de guanyar temps no se sap gaire bé per què fa pinta d’acabar com Napoleó ficat a la banyera i lamentant la pèrdua del seu imperi.

El Barça s’enfonsa. Si no ha arribat ja el moment de prendre decisions, ¿llavors quan?