40 anys d’un disc alienígena

Al capítol 24 de la tercera temporada de la llegendària sèrie The Twilight Zone, uns alienígenes anomenats kanamites arriben a la Terra per tal de "servir l’home" (al final de l’episodi es revela que aquest servei no té pas un sentit altruista sinó culinari). Un d’aquests kanamites és el paio de crani monstruós que apareix, en blanc i negre, entre un autoretrat de Manolo García i una foto de Quimi Portet a la portada d’Enemigos de lo ajeno, el segon elapé d’El Último de la Fila. El millor dels seus discos (hi ha un consens força ampli sobre això i ells mateixos semblen ser-ne conscients; és el que té més presència en el repertori de la gira de retrobament que acaben d’emprendre). El disc es va publicar el maig de 1986, ara en fa exactament 40 anys. I, com suggeria l’aparició del kanamita, ja era llavors un artefacte absolutament extraterrestre en el panorama de la música pop espanyola. Avui encara ho continua sent.

Gravat en només una setmana amb un pressupost de poc més de 200.000 pessetes (és a dir, 1.200 euros), Enemigos de lo ajeno compensa la precarietat de la producció (que signen els mateixos García i Portet, "assessorats" per Rafael Moll) amb un aclaparador desplegament d’idees musicals i un talent líric de categoria especial. El Último de la Fila abrillanta aquí la fórmula sonora que ja havia començat a definir a Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana– aquesta gloriosa trobada de patxanga i underground en què un Antonio Molina amb xupa rockera i bigoti dalinià es converteix en el front man dels Talking Heads mentre sona de fons una ràdio algeriana i bufa una brisa mediterràni –i signa el seu primer disc rodó en tots els sentits.

"Sento que és un disc fet pitjant a fons –va valorar Quimi Portet alguns anys després–. No hi falta res: està atapeït. És un disc interessant d’una gent interessant amb una sensibilitat excitada. No va quedar res al tinter. Tot era positiu. Era tenir un penjador i anar fent coses fins que no et quedaven més ingredients". En aquesta cuina, Portet i García ho van fer gairebé tot ells dos tots sols (gairebé: Ángel Celada toca la bateria en quatre cançons, José Luis Pérez posa una guitarra elèctrica en una cançó i Marc Grau, una guitarra espanyola en una altra). I aquesta autosuficiència, sumada a un respecte mutu força insòlit, els va permetre donar curs a les seves obsessions i emprendre tots els camins que els van semblar. Cap grup d’aquella època tenia un so semblant al seu i cap s’ha atrevit a imitar-lo després.

Deu cançons sense fissures

Notícies relacionades

Carmen Machi, actriu: "És més fàcil corrompre’t quan al voltant tens gent en què et recolzes"

La fidelitat ja no es porta

D’aquesta exploració sense límits en van sortir 10 cançons sense fissures: Lejos de las leyes de los hombres, rampell amorós amb un teclat entre moresc i marcià; Mi patria en mis zapatos, himne anarcoide de guitarres hard; Aviones plateados, pura emoció vestida de postpunk i rumba; Zorro veloz, al·legat ecologista amb un revoltós arranjament d’harmònica; Las palabras son cansancio, la insuficiència del llenguatge en clau de rock; Soy un accidente, autocompassió poètica amb picament de mans de fons; Los ángeles no tienen hélices, en el costat bo de la frontera que separa el que és sublim del que és cursi; No me acostumbro, evocació d’un amor de joventut entre la ràbia i la nostàlgia; ¿Para qué sirve una hormiga?, meditació zen amb melismes andalusins, i, per descomptat, Insurrección, la cançó definitiva del duo artístic, escrita en l’últim moment molt de pressa al lavabo de l’estudi i gravada i mesclada en menys d’una hora. Dos minuts i 12 segons d’èxtasi pop.

Enemigos de lo ajeno va ser elegit el millor elapé de 1986 per la revista Rockdelux, que també va coronar Insurrección com la millor cançó de l’any. Del disc se’n van vendre 60.000 exemplars, una xifra més que respectable per a un segell discogràfic independent com PDI. L’any següent, Manolo García i Quimi Portet van viatjar a un estudi de Londres per remesclar en més bones condicions algunes cançons dels dos primers àlbums d’El Último de la Fila. Aquestes noves versions es van publicar en un elapé que es va titular Nuevas mezclas, que va vendre la bonica suma de 300.000 còpies. La nau alienígena havia fet el salt a l’hiperespai.