Polèmica a TV-3 Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La llibertat de menyspreu

L’insult i l’ultratge formen part de la realitat pública. Tot això acompanyat de falta d’intel·ligència crítica

1
Es llegeix en minuts
La llibertat de menyspreu

NGEL GARC A

Els límits de la llibertat d’expressió són difícils de situar en un lloc on coincideixi tota la societat. Les seves fronteres són subjectives i no hi ha manera de posar-se d’acord. És el que hi ha.

El ja reanomenat gag del programa ‘Bricoheroes’ de TV3 en què el còmic Lluís Jutglar, conegut com a Peyu, explica al també humorista Jair Domínguez que si fos ric li agradaria que la reina Letizia li fes una fel·lació, per no utilitzar un terme més decadent, remou una vegada més aquest límit. 

El debat es focalitza en si l’esquetx sobrepassa la línia divisòria de la llibertat d’expressió, sigui perquè és masclista, perquè insulta la monarquia o perquè la producció està pagada per una televisió pública, tot i que sense ser emès.

No obstant, ens oblidem d’un aspecte important i és el menyspreu bast que s’infereix a un comentari així. Menyspreu, per descomptat, cap al personatge parodiat. Fem la prova canviant la reina Letizia per la dona de Puigdemont, Marcela Topor, per exemple. També un personatge públic. Dona i romanesa, com a detall que podria impulsar més aquesta polèmica. 

Només pensar-ho, només escriure aquest canvi de rols, em produeix repugnància. I les meves disculpes a les dues. I és que no es tracta de llibertat d’expressió. La qüestió és si el menyspreu per algú tampoc ha de tenir límits en els mitjans de comunicació. Ni privats, ni públics.

L’humor pot ser negre, rosa, groc o marró. El problema és quan es menysprea l’altre. Aquest és un tipus de llibertat on és més senzill parametritzar. ¿És lògic vilipendiar tant com per situar Letizia i la seva filla, la Princesa d’Astúries, sí, en una situació tan decadent?

Notícies relacionades

No és només un problema de l’emissor. També del receptor, si assumeix aquestes baixeses simplement com un joc amb la llibertat d’expressió. 

Però és que els temps juguen en contra. L’insult i l’ultratge formen part de la realitat pública. Tot això acompanyat de falta d’intel·ligència crítica. Existeixen moltes formes lúcides de burla. Com quan Quevedo va dir coixa a Isabel de Borbón, sense que aquesta se n’adonés. «‘Entre el clavel blanco y la rosa roja, su majestad escoja’». Doncs això.