L’alcaldable Maragall

Ho vaig veure en acció al barri de Sants, a l’entrega dels Premis Nacionals Lluís Companys. Diversos van ser els premiats i molts els que van parlar. Però l’únic que va improvisar, després d’escoltar la resta va ser Ernest Maragall, que va intervenir l’últim, això sí, com a colofó a un entranyable acte en una sala atapeïda.

Maragall, sense cap paper, va esqueixar la resta d’intervencions amb una solvència que ja desitjarien els que seran els seus futurs competidors a l’alcaldia de Barcelona. No tinguin dubtes, aquest Maragall està per a això i més. Vist això, si d’ell depèn –i m’atreveixo a dir que depèn d’ell– serà el candidat dels republicans a l’alcaldia de la capital de Catalunya el 2023.

Ja el 2019 li van atribuir els seus anys com si, a determinada edat, t’haguessin de tancar en un asil per sortir de tant en tant a donar menjar als coloms a la plaça Catalunya. En algun cas, amb comentaris fora de lloc com ‘no és un ‘sugar daddy’, a les dones no els agraden els vells’, en una ostentació singular de feminisme. Si algú hagués dit una cosa semblant de la madrilenya Carmena, es munta la de Deu.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Recordin quan, el 1984, Ronald Reagan li va deixar anar a Walter Mondale, 17 anys més jove que el llegendari president ianqui: «Vull que sàpigues que no faré que l’edat sigui una qüestió d’aquesta campanya. No explotaré, amb finalitats polítiques, la inexperiència del meu oponent». Així, amb un somriure, en una exhibició de subtil ‘fair play’.

Joe Biden, actual president de la nació més poderosa del món, és un any més jove que Maragall i una mica més gran que l’impetuós Donald Trump, que va derrotar clarament en vot popular i escons. Per cert, Reagan va guanyar Mondale de carrer el 1984. Com ja va fer Maragall amb Ada Colau el 2019, tot i que després –mitjançant Valls– va passar el que va passar.