El diputat caigut

El cas del diputat Alberto Rodríguez també passarà a la història. El que s’explicarà és que va ser condemnat a una pena de 45 dies de presó que no va complir al poder substituir-se per una multa de 540 euros. També es dirà que la sentència va vulnerar la presumpció d’innocència, al donar total credibilitat al lacònic testimoni del policia-víctima en menyspreu de tota la resta d’evidències que introduïen un dubte més que raonable sobre l’existència del delicte. I que, a més, el tribunal va imposar com a pena accessòria que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. Això i res més és el que diu la sentència.

Els grups parlamentaris de Vox i PP van demanar que es retirés la condició de diputat a Alberto Rodríguez. Davant la sorprenent petició llegint el tenor de la sentència, els lletrats del Congrés van redactar un completíssim informe en el qual suggerien rebutjar l’esmentada sol·licitud, suggeriment que la taula del Congrés per àmplia majoria volia seguir. Però, malgrat això, la presidenta del Congrés va decidir demanar al tribunal aclariment sobre com procedir, sol·licitud que va ser rebutjada pel president de la Sala II del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, sense més explicacions que recordar –innecessàriament– que el Tribunal Suprem no és un òrgan consultiu, remetent la presidenta a la lectura de la sentència però, i això és important, sense aclarir si substituïda la pena principal de presó per la multa i pagada aquesta, es mantenia la pena accessòria i, sobretot, si aquesta implicava la pèrdua de la condició de diputat. I és que el que va demanar Meritxell Batet no va ser un «assessorament», sinó simplement que el tribunal li digués exactament el que havia de fer per complir la sentència, cosa que el tribunal no va fer, i això també és important. Tant la sentència com la resposta a la presidenta van ser ambigües en aquest punt, tot i que una lògica mínimament essencial porta a entendre que desaparegut allò principal, mor l’accessori.

La presidenta, al rebre la no-resposta del Tribunal Suprem, va decidir apartar el diputat. No va esperar a rebre un eventual –i improbable– requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, sense el qual hagués sigut impossible que la poguessin imputar per desobediència, sempre que el Congrés hagués concedit el «suplicatori», que és molt dir. Així s’hauria donat temps al diputat per interposar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, el qual havia d’ordenar la suspensió d’aquesta fantasmagòrica pena accessòria d’inhabilitació per no fer perdre al recurs la seva finalitat, per l’evident perjudici irreparable de la pèrdua de l’acta de diputat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No va ser així. Es va optar per no avaluar ni tan sols l’extrema fragilitat argumental de la sentència condemnatòria, cosa que estava obligat a fer el Congrés precisament per preservar la divisió de poders, que de vegades s’ha de defensar qüestionant legítimament una resolució judicial, com ensenya la Història. S’ha aplicat la interpretació més adversa al reu –cosa que està prohibida pel Dret Penal– i la menys favorable al dret de representació política, cosa que contravé la doctrina reiterada del Tribunal Constitucional en aquest sentit i és insòlit en una cambra legislativa. 

Un diputat ha ho deixat de ser per una precària condemna derivada d’un fet llevíssim multat amb 540 euros. El Congrés no ha protegit el seu diputat. No és un fet qualsevol. No es pot mirar cap a una altra banda.