Campanya ‘Volem metges catalans’

La tragèdia d’aquesta família ha merescut la solidaritat a les xarxes de tot el llacisme a la una i, si aquest dissabte no surt al ‘FAQS’ la pobra mare, serà perquè potser el taxista que la portava no parlava català i es va tirar del vehicle a la primera rotonda. Segons l’horripilada mama, per als nens és una situació estranyíssima que el seu doctor no parli català, i és clar, a l’hospital ho passen fatal. A cap dels meus fills, i en tinc quatre, els ha ocorregut mai res semblant; de fet, als 3 anys entenien tan bé el català com el castellà, però no em facin cas, han de ser nens estranys, no com la petita d’Anna Punsoda, que s’aterreix si li pregunten «dónde te duele».

Qualsevol mare s’espantaria, al veure que a la seva filla l’atenen en castellà. La pobra nena vinga a plorar i plorar, sense que ningú sabés què li passava, fins que, sens dubte, la senyora va explotar.

-‘¿Com vol que no plori, pobreta, si no li parla català?’

Hi ha nens a qui se’ls agreuja la malaltia si algú se’ls dirigeix en la llengua que no toca. Solen ser fills de llacistes, a casa seva no han sentit mai una paraula en castellà, o si l’han sentida, ha sigut per televisió i en boca del Mag Lari, que utilitza aquesta llengua per semblar més dolent. ¿Com no s’han d’espantar els nostres fills, si un senyor amb bata blanca els apressa a dir ‘treinta y tres’ en lloc de ‘trenta-tres’? Això no ho suporta ni un llacista adult. Quan els papes llacistes porten els seus fills a prendre un gelat, els tapen les seves tendres orelles fins a assegurar-se que el cambrer parla un català impecable, que avui, quan menys t’ho esperes, és un immigrant que no va a classes de la nostra bellíssima llengua i deixa anar un «‘aquí tienes tu helado de fresa, guapa’» en lloc d’«aquí tens el teu gelat de maduixa». Allà comencen els vòmits i febre, que hi ha nens molt sensibles. I no és cosa de demanar en una gelateria la copa de conyac.

Notícies relacionades

Gest poc coherent

Plorar de pena

Només hi ha en aquest món una cosa pitjor que un metge incapaç de curar-te, i és que et curi en castellà. Més val un metjastre en català que una eminència en castellà, això és cosa sabuda. No és estrany que cada vegada més catalans es facin socis d’una mútua privada, almenys allà un pot escollir un mal metge en català, ni que sigui guiant-se pels cognoms.

Com que d’un gran mal en surt un gran bé, ara Anna Punsoda podrà amenaçar la seva filleta de portar-la a la consulta d’aquell senyor dolent que no sap català, quan la nena no es mengi la verdura. Els nens saben avui llatí i l’home del sac els produeix riure, molt millor, per malvat, el doctor castellà. De tota manera, quan la nena es porti malament de veritat –sol ser a partir dels 14 anys–, que li expliqui que, si a la sanitat catalana hi ha cada vegada més metges sud-americans és perquè els catalans, farts de les retallades del ‘governet’, prefereixen emigrar. Llavors sí que plorarà la nena, i aquesta vegada amb raó.