Editorial Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Badalona i la seva inestabilitat

La quarta ciutat de Catalunya sembla que aviat tindrà el seu quart alcalde en tres anys i mig. Una cosa que no ajuda a projectar el seu futur

3
Es llegeix en minuts
Badalona i la seva inestabilitat

Àlex Rebollo

Si no hi ha sorpreses d’última hora, Badalona tindrà ben aviat un nou alcalde, el socialista Rubén Guijarro. El quart en només tres anys i mig. PSC, Guanyem, ERC, Comuns i JxCat ja han decidit sumar els seus vots, tot i que encara és una incògnita quants d’ells (la plataforma pròxima a la CUP ja se n’ha despenjat) participaran en el nou equip de Govern. El relleu al capdavant de l’alcaldia pot veure’s com la conseqüència directa de l’encara no aclarida relació de García Albiol amb les activitats revelades als ‘papers de Pandora’. O més aviat com la inevitable culminació, en diferit, del pacte que el 2020 va descarrilar i tornava a ser possible, quan sorgís l’oportunitat, a partir del moment en què l’exalcaldessa Dolors Sabater va abandonar la política local.

Xavier García Albiol ha sigut el candidat més votat en les tres últimes eleccions municipals a Badalona (2011, 2015 i 2019) gràcies a una política de presència personal de l’encara alcalde als barris, a un discurs que associava immigració i delinqüència –que ha deixat Vox sense espai polític a la seva ciutat– i també als constants enfrontaments en el teixit polític de la ciutat, que es remunten a les enverinades divisions en la federació local del PSC que ja van facilitar, juntament amb l’abstenció de CiU, la seva victòria el 2011, i han tingut continuïtat en les que van fer possible que Albiol brindés l’alcaldia als socialistes, enfrontats a Sabater, el 2018, i que l’aconseguís ell el 2020 gràcies al rebuig de Sabater de sumar-se a un acord ja tancat amb PSC, ERC i Comuns després de la traumàtica dimissió del socialista Álex Pastor. Però tot i que sovint ha discutit la legitimitat dels acords que el van deixar sense l’alcaldia el 2015, el 2019 i –sembla– ara, tampoc s’ha d’oblidar que en cada cas la resta de forces polítiques de la ciutat van sumar la majoria de vots després de comprometre’s explícitament a evitar el seu retorn a l’alcaldia (en l’actual plenari, 16 regidors davant els 11 del PP). 

És difícil deslligar la inestabilitat política de la ciutat amb la seva evolució urbana en les últimes dues dècades. Badalona és molt lluny de completar el que havia de ser el seu gran projecte, la remodelació de la façana litoral, i no ha aconseguit que altres iniciatives (la Ciutat del Bàsquet, el nonat museu del còmic, el seu patrimoni romà) despleguessin el seu potencial. Tampoc sembla (i això explica en part tant el polaritzat mapa electoral com les dificultats per trobar consensos polítics) que hagi trobat la manera de bastir ponts entre les molt contrastades realitats del centre històric i de la resta de barris. També ha perdut Badalona, tot i que sigui anecdòtic, la condició de tercera ciutat de Catalunya en benefici de Terrassa. 

Amb tot, Badalona té encara en la remodelació dels seus barris i de l’autopista que la divideix, en la rematada del seu front marítim o en els projectes que es poden desenvolupar entorn del campus de Can Ruti motius per mirar cap al futur. Cadascun dels alcaldes que s’han succeït a la butaca consistorial de la plaça de la Vila han intentat fer-ho. Cap d’ells ha tingut gaire temps per aconseguir-ho (en el que va de segle, només Maite Arqué i Xavier García Albiol han aconseguit acabar un mandat). Els partits d’esquerres de Badalona haurien de veure ara la seva reconquesta del Govern municipal com una oportunitat per acordar iniciatives i estratègies a llarg termini i neutralitzar rancors i recels, que els permeti presentar davant els electors una alternativa a un García Albiol convençut que en les eleccions de maig del 2023 els veïns tornaran a fer-li la seva confiança. Una cosa en absolut descartable si els que han acabat sumant els seus vots en aquesta nova moció de censura reincideixen de nou en les seves querelles internes.