De l’abundància a l’escassetat

No obstant, en les últimes setmanes, estem assistint a un tomb inesperat de la situació, de manera que el terme ‘abundància’ ha anat deixant pas al de ‘escassetat’. A primera vista, les manifestacions d’aquesta última podrien semblar inconnexes: els automobilistes britànics estan patint la carestia de camioners per transportar gasolina a les estacions de servei, els talls d’electricitat en alguns llocs de la Xina es deuen en part als intents de frenar les emissions de gasos d’hivernacle, la disminució dels estocs de carbó a les centrals elèctriques de l’Índia està vinculada a un augment en el preu de les importacions del producte, etcètera. Però els arbres no ens han d’impedir veure el bosc. A més d’una conjunció de factors conjunturals, hi ha un altre factor subjacent que podria agreujar l’escassetat de carbó, petroli i gas en els pròxims anys. 

No. No m’estic referint a un esgotament, més o menys imminent, de les reserves d’aquests combustibles emmagatzemades al subsol del planeta. Aquestes són encara suficients per cobrir l’actual consum mundial durant desenes (el cas del petroli i del gas natural) a centenars d’anys (el cas del carbó). Utilitzant un símil, podem dir que el problema no està en el volum de fluid que conté el barril (les reserves), sinó en el cabal que podem extreure’n (la producció) per satisfer les necessitats del consum global. És a dir, que el problema rau en l’aixeta del barril. ¿Què passa amb el barril?  

Simplement que en els últims anys hem assistit a una caiguda en les inversions en l’exploració i producció de petroli i gas natural, així com en l’explotació de mines de carbó i en el desenvolupament de les infraestructures necessàries per al transport i la distribució d’aquestes matèries primeres. Això reflecteix, en part, la ressaca deixada per l’anterior període d’abundància, amb la sobreinversió donant pas a una disciplina més gran en l’ús del capital. Però també és el resultat de la creixent pressió exercida sobre la indústria dels combustibles fòssils per a la seva descarbonització. Aquest procés està empenyent aquesta indústria a diversificar les seves inversions en altres energies baixes en carboni, així com a deixar al subsol, sense explotar, una part important dels recursos (un fet que, per cert, reforça la idea que no ens faltaran combustibles fòssils en el futur, sinó que més aviat ens en sobraran). 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En un nou context de creixement de la demanda lligat a un sentiment d’optimisme econòmic, alimentat per l’esperança del final pròxim de la pandèmia, la falta d’inversions explica en bona mesura l’escalada de preus recentment experimentada per carbó, petroli i gas. La magnitud, a escala global, de la turbulència inflacionària resultant i les seves conseqüències socials es poden intuir fàcilment si es considera que, ara com ara, al voltant del 80% de l’energia primària consumida al món prové de les tres matèries primeres citades.  

En l’actual situació d’emergència climàtica, la transició energètica és un imperatiu. No obstant, en vista del percentatge abans esmentat, gestionar bé els seus temps i els seus costos hauria de ser, més enllà de la retòrica i de la recerca de rèdits electorals immediats, una tasca prioritària per als nostres governants.