Preparant un pla b

Una d’aquestes tècniques és la geoenginyeria solar, un terme general que agrupa diferents aproximacions per augmentar la reflectivitat de la Terra, per a així compensar els efectes dels GEI acumulats a l’atmosfera. Es tracta d’un camp d’estudi, incipient fa 20 anys, però que en l’actualitat és objecte de múltiples treballs d’investigació seguits amb creixent interès per diversos governs i institucions. 

Per exemple, als EUA, les Acadèmies Nacionals de Ciències, Enginyeria i Medicina han recomanat al seu govern que inverteixi 200 milions de dòlars en els pròxims cinc anys per investigar més a fons el tema. El 2021, aquestes institucions van publicar un informe en el qual apunten que atesa la urgència dels riscos suscitats per un planeta que s’escalfa ràpidament, el govern federal, a més de disposar d’una sòlida cartera de polítiques de mitigació i adaptació, hauria de portar a terme, de manera coordinada amb altres nacions, investigacions de geoenginyeria solar.

En l’actualitat, a més d’als EUA, la geoenginyeria solar és objecte d’investigacions a Alemanya, Austràlia, la Xina, l’Índia, Noruega i Suècia. A fi de protegir la Gran Barrera de Corall, Austràlia ja està realitzant experiments físics en la part baixa de l’atmosfera (Cloud Brightening Project), mentre que la Universitat de Harvard treballa en el seu propi experiment (Stratospheric Controlled Perturbation Experiment o SCoPEx).

La modalitat de geoenginyeria solar actualment més investigada (de la qual l’SCoPEx és un bon exemple) és la injecció d’aerosols en l’estratosfera, un mecanisme que bàsicament reprodueix els efectes d’una erupció volcànica a partir de l’alliberament de partícules reflectores que refreden temporalment el planeta. Els científics saben des de fa temps que quan un volcà entra en erupció, allibera grans quantitats de diòxid de sofre a l’estratosfera. Els aerosols de sulfat resultants es poden mantenir allà durant diversos anys, creant un vel reflector a escala global. Per exemple, quan el Pinatubo, a les Filipines, va entrar en erupció el 1991, injectant entre 10 i 20 milions de tones de sofre a 20-30 quilòmetres d’altura, va causar un descens de 0,5 °C durant un any.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Per la seva banda, científics australians estan portant a terme experiments de «sembra de núvols marins». Aquesta tècnica es basa en el fet que els núvols localitzats a uns 800 metres sobre la superfície de l’oceà poden ser altament reflectius. L’oceà absorbeix prop del 95% de la radiació solar, però quan s’alliberen gotes microscòpiques d’aigua marina a l’aire sobre l’oceà a l’evaporar-se deixen vidres de sal de mida nanomètrica que poden estimular l’engruiximent dels núvols i augmentar les seves propietats reflectores.

En aquests moments existeix una gran controvèrsia a propòsit de la geoenginyeria solar, no només científica, sinó també sobre les seves implicacions geopolítiques i ètiques. En qualsevol cas, els que recolzen el seu estudi esgrimeixen un sòlid argument: la geoenginyeria solar mai ha de ser un substitut per reduir les emissions o per mirar d’adaptar-se a un ambient més càlid; més aviat és una eina que, recolzada per un gran esforç d’investigació, podria convertir-se en una opció per refredar l’atmosfera en el cas que els actuals esforços resultessin insuficients.