Buscar pis Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Tres apunts immobiliaris
Tal com estan les coses, la majoria de la gent només pot optar a una mala casa en un carrer bo o a una casa bona en un mal barri
Lionel Messi presser in Paris /
U. A vegades recordo, sense nostàlgia, el primer cop que vam llogar un pis d’estudiants a Barcelona. Era l’estiu del 1986 i el ritual consistia a comprar el diari del diumenge i anar encerclant tots els pisos que tenien “moltes possibilitats”. Com que érem cinc i veníem de comarques, ens inclinàvem pels preus mòdics, pels barris propers a la universitat o al metro. L’endemà trucàvem a tots aquells números, de particulars o d’agències disfressades, i iniciàvem una cursa del salmó, riu amunt, contra corrent, mirant d’anticipar-nos a desenes d’altres persones que volien el mateix. Fèiem cua davant d’un edifici i, si no eres el primer, sovint et prenien el lloguer al davant dels nassos amb una paga i senyal. La picaresca, aleshores, encara tenia un pòsit franquista, de corrupció petita, igual que el tuf de coliflor bullida que empudegava tots els celoberts de la ciutat —o com a mínim els de la Barcelona que nosaltres ens podíem permetre.
Dos. Ara tots aquells tràfecs semblen antiquats. Fa anys que internet va revolucionar el mercat immobiliari, facilitant la recerca de pisos —fins i tot ja es poden fer visites virtuals—, però alhora la picaresca s’ha tornat més astuta i al final et demanen més papers, més problemes. És un miratge que sigui més fàcil llogar un pis, amb la pressió gentrificadora del turisme, l’amenaça d’Airbnb i els pisos subllogats i l’oferta migrada d’habitatge públic. A més, la crisi econòmica i la pandèmia han eixamplat més la distància entre rics i pobres, fent créixer la destrucció de la classe mitjana. ¿Qui pot llogar, o comprar, la casa dels seus somnis? De fet, ¿qui pot pensar que existeix? La narradora de la novel·la 'Tránsito', de Rachel Cusk (Asteroide), vol comprar una casa a Londres per viure-hi amb els seus dos fills, però té un pressupost limitat. Un amic li explica que, en la seva situació, només pot optar a una casa dolenta en un carrer bo, o a una casa bona en un barri dolent. “Només els molt afortunats i els molt desgraciats”, li diu l’amic, “tenen una sort pura: als altres ens obliguen a triar”.
Tres. A París, Leo Messi ha trigat un mes a trobar casa, i no és la dels seus somnis. En lloc d’una mansió als afores, com a Barcelona, ha triat la zona noble de París, a 500 metres de l’Arc de Triomf. Segons expliquen, la primera opció era un palauet rosa, a imitació del Trianon, on havia viscut el comte Robert de Montesquiou, poeta, amic de Proust i protagonista de l’últim llibre de Julian Barnes, 'L’home de la bata vermella' (Angle). Pel propietari, els poetes del PSG deuen ser més atractius i rics, i va augmentar el lloguer a l’últim moment, quan va saber que els interessats eren el matrimoni Messi. Ells, indignats, van fer-se enrere i han acabat llogant una altra residència, amb jardí i piscina. 20 mil euros al mes per a una segona opció, a prop dels seus amics argentins. Segons com t’ho miris, fins i tot els Messi, que formen part de l’elit de la sort pura, han hagut de triar una casa dolenta en un barri bo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
