Buscar pis Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Tres apunts immobiliaris

Tal com estan les coses, la majoria de la gent només pot optar a una mala casa en un carrer bo o a una casa bona en un mal barri

2
Es llegeix en minuts
Lionel Messi presser in Paris

Lionel Messi presser in Paris / CHRISTOPHE PETIT TESSON (EFE)

U. A vegades recordo, sense nostàlgia, el primer cop que vam llogar un pis d’estudiants a Barcelona. Era l’estiu del 1986 i el ritual consistia a comprar el diari del diumenge i anar encerclant tots els pisos que tenien “moltes possibilitats”. Com que érem cinc i veníem de comarques, ens inclinàvem pels preus mòdics, pels barris propers a la universitat o al metro. L’endemà trucàvem a tots aquells números, de particulars o d’agències disfressades, i iniciàvem una cursa del salmó, riu amunt, contra corrent, mirant d’anticipar-nos a desenes d’altres persones que volien el mateix. Fèiem cua davant d’un edifici i, si no eres el primer, sovint et prenien el lloguer al davant dels nassos amb una paga i senyal. La picaresca, aleshores, encara tenia un pòsit franquista, de corrupció petita, igual que el tuf de coliflor bullida que empudegava tots els celoberts de la ciutat —o com a mínim els de la Barcelona que nosaltres ens podíem permetre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Dos. Ara tots aquells tràfecs semblen antiquats. Fa anys que internet va revolucionar el mercat immobiliari, facilitant la recerca de pisos —fins i tot ja es poden fer visites virtuals—, però alhora la picaresca s’ha tornat més astuta i al final et demanen més papers, més problemes. És un miratge que sigui més fàcil llogar un pis, amb la pressió gentrificadora del turisme, l’amenaça d’Airbnb i els pisos subllogats i l’oferta migrada d’habitatge públic. A més, la crisi econòmica i la pandèmia han eixamplat més la distància entre rics i pobres, fent créixer la destrucció de la classe mitjana. ¿Qui pot llogar, o comprar, la casa dels seus somnis? De fet, ¿qui pot pensar que existeix? La narradora de la novel·la 'Tránsito', de Rachel Cusk (Asteroide), vol comprar una casa a Londres per viure-hi amb els seus dos fills, però té un pressupost limitat. Un amic li explica que, en la seva situació, només pot optar a una casa dolenta en un carrer bo, o a una casa bona en un barri dolent. “Només els molt afortunats i els molt desgraciats”, li diu l’amic, “tenen una sort pura: als altres ens obliguen a triar”.

Tres. A París, Leo Messi ha trigat un mes a trobar casa, i no és la dels seus somnis. En lloc d’una mansió als afores, com a Barcelona, ha triat la zona noble de París, a 500 metres de l’Arc de Triomf. Segons expliquen, la primera opció era un palauet rosa, a imitació del Trianon, on havia viscut el comte Robert de Montesquiou, poeta, amic de Proust i protagonista de l’últim llibre de Julian Barnes, 'L’home de la bata vermella' (Angle). Pel propietari, els poetes del PSG deuen ser més atractius i rics, i va augmentar el lloguer a l’últim moment, quan va saber que els interessats eren el matrimoni Messi. Ells, indignats, van fer-se enrere i han acabat llogant una altra residència, amb jardí i piscina. 20 mil euros al mes per a una segona opció, a prop dels seus amics argentins. Segons com t’ho miris, fins i tot els Messi, que formen part de l’elit de la sort pura, han hagut de triar una casa dolenta en un barri bo.