Apunt
I de sobte va arribar l’esperança
Ansu Fati /
Fa anys, davant meu, un soci va cridar, des del seu seient de lateral: «¡Ronaldinho, inventa!» que era una cosa semblant a reclamar la màgia per contracte. Aquests temps van passar a millor vida, i aquest diumenge ens conformàvem amb una cosa molt més senzill, una cosa semblant al futbol. És a dir, organització, estructura, passades amb sentit, passades a l’espai, mobilitat, pressió. No estàvem per a màgies sinó que només volíem una taula on agafar-nos enmig de la tempesta. O, millor encara, una mica de terra ferma, per no notar el vertigen del buit que s’obria davant els nostres peus. Ni més ni menys que un partit en condicions i sense haver de posar el crit al cel a cada minut que passava.
Mentre Alain Alaphillipe (Loulou) atacava sense parar, tres i quatre vegades, en l’endimoniada pujada a Sant Antoniusberg, i acabava guanyat el Mundial de ciclisme, el Barça ja tenia dos gols al marcador. El primer, amb una mica de màgia incorporada, de Memphis; el segon, per fi, d’aquest Luuk de Jong que sembla esfilagarsat i sense ímpetu.
Relativa calma
El que just ens atrevíem a somiar, un partit relativament fàcil, amb relatiu futbol i relativa bona sort. Mentrestant, Koeman estava no sé sap on, amagat en algun centre de comandament, enviant missatges a Larsson, i Schreuder exhibia un xandall súper ‘skinny fit’ (és a dir, tremendament ajustat) que convertia els habituals niquis de Ronald en tot un model d’elegància. Per molt segon entrenador que siguis, has de guardar la compostura. Però bé, això passava desapercebut perquè, per fi, després de degustar durant setmanes la tempesta, tement més llamps i trons, la cosa discorria amb relativa calma, sense vent ni maror de Llevant.
Bones notícies: Nico i, sobretot Gavi, s’anaven refermant; Mingueza estava impecable; Piqué era un sobirà. I hi havia control i seguretat, i fins i tot hi va haver un moment amb set de casa. I també hi va haver això que sembla tan fàcil i pot ser que no ho sigui tant: joc, línies, agressivitat, arribada. I falta de punteria.
Balls i abraçades
Notícies relacionadesFins que va arribar la màgia que no havíem demanat (Déu castiga els cobdiciosos) ni havíem volgut demanar (també castiga els necis). Koeman havia promès que Ansu Fati, després de gairebé un any, jugaria 15 minuts i en el 75’ es va estendre un rumor a l’Estadi, com qui ha encarregat una paella, passa el temps i encara no arriba. Però va sortir, més al punt, més madur que abans, i va portar el regal (¡el regalàs!) del tercer gol.
I no només això, sinó l’anunci d’una cosa semblant a una esperança. Una bona part dels 35.000 espectadors del Camp Nou eren família d’Ansu. I a fe que ho van celebrar, amb balls i abraçades, i amb somriures i llàgrimes. I ell ho va fer amb el metge responsable del retorn del mag. I Koeman, en una habitació fosca, també va celebrar no haver d’acomiadar-se del Barça a les fosques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
