Llocs de treball Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

O treballar o servir el país

La gent normal, quan treballa, no es preocupa pel país, sinó per fer bé la feina i cobrar a final de mes. Un llacista, no

2
Es llegeix en minuts

Fa uns dies es va jubilar un impressor de la meva ciutat, i com que ara disposa d’estones lliures, va conjuminar un escrit de comiat en el qual demanava perdó «a la llengua i al país» (Catalunya, per descomptat) per no haver fet per ells tot el possible. Ja deuen haver deduït vostès que es tracta d’un ja eximpressor llacista. Només a un llacista se li ocorre acomiadar-se del món al jubilar-se i, sobretot, només a un llacista se li ocorre demanar disculpes al país, com si al país li importés gaire la feina d’un impressor, d’un botiguer o d’un lampista.

La gent normal, quan treballa, no es preocupa pel país, sinó per fer bé la feina i cobrar a final de mes. Un llacista, no, un llacista es passa la jornada laboral pensant com servir Catalunya, la Republiqueta i els seus líders, els diners no li importen perquè ja arribaran d’alguna caixa de resistència. Això ha de repercutir en el rendiment laboral, no és estrany que l’impressor hagi hagut de deixar l’activitat, millor li hauria anat si hagués dedicat uns minuts a pensar en la feina i no tant en «el país».

Puc entendre que un impressor no serveixi la llengua com s’esperava d’ell, sigui colant faltes d’ortografia a cada paper que surt de les seves màquines, sigui publicant textos pèssims, i bé està que demani disculpes. El que no arribo a comprendre és com s’ho fa per deixar de servir el país. ¿Se li va encarregar editar la declaració d’independència i aquell dia es va encallar la impressora? ¿Havia de fugir el Vivales en un camió de la impremta que va arribar tard i va haver de fer-ho a l’incòmode seient del darrere d’un cotxe (maleter segons algunes versions)?

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Ser llacista és un destorb, no m’estranya que se sentin tots tan oprimits. Ets a l’obra i mentre poses totxos has de pensar si estàs servint bé el país, estàs pujant al tercer una bombona de butà i sents que el país t’observa, ets al taller reparant un carburador i t’assalta el dubte de si el país t’ho agrairà. És normal que el nostre impressor es jubili, això no és vida. L’insòlit és que quedi algun llacista treballant.

No recordo que, al jubilar-se de camioner, el meu pare pronunciés una ximpleria semblant, no el recordo lamentant-se per no haver servit bé el país, potser és que tenia aspiracions més modestes. O potser és que temia que el seu propi fill el fes fora de casa si deixava anar una cursileria com aquesta.