¿Barcelona, ciutat amb ganxo?

L’estudi està basat en una enquesta a més de 1.000 estrangers residents (a qui se’ls va demanar que posessin nota, d’1 a 7, a diferents aspectes de la ciutat) i en unes posteriors reunions qualitatives. Resultat: Barcelona té una magnífica foto i bones realitats, però en alguns assumptes altres ciutats, com Madrid o Lisboa, la guanyen en ‘sex-appeal’.

Barcelona és ben valorada com a ciutat cosmopolita, estil de vida, oferta cultural i connectivitat internacional (6,9 sobre 7) perquè l’aeroport té vols directes, a preus raonables, a moltes ciutats europees. Malgrat Colau, el ‘low cost’ els agrada. També és ben jutjada (per sobre de 5) la sanitat, tant la privada com la pública, cosa que és rellevant al ser preguntat després de la Covid als que coneixen bé l’ocorregut en altres països. Fins i tot treuen bona nota el metro i el taxi (5,7). I és considerada una ciutat ideal per viure amb un treball a distància. Gairebé fins i tot per iniciar un negoci: 3,9 sobre 7, quan el límit del desitjable és 4.

Aquí comencen els problemes. La fiscalitat és un problema. Barcelona agrada a professionals joves que, de vegades, tenen estalvis, però l’impost de patrimoni la deixa en desavantatge no només amb Madrid (Govern conservador) sinó amb Lisboa (Govern socialista). Si l’estranger cobra un salari no té problemes amb l’IRPF (per la ‘llei Beckham’), però sí que pateixen els inversors, els emprenedors i els professionals. 

I a Barcelona Global creuen que la flexibilització fiscal no faria perdre ingressos públics, sinó que s’incrementarien perquè vindrien més estrangers qualificats. Barcelona no és un infern perquè altres impostos, com l’IBI, són inferiors a altres llocs, però el gravamen al patrimoni –desconegut a Europa– foragita. 

Amb tot, el pitjor per als professionals estrangers que venen aquí –són ja molts més que els alts directius de multinacionals de fa uns anys– és el sistema legal i els obstacles administratius. Per a un professional estranger, obtenir la targeta de residència –necessària per viure, viatjar a Europa o obrir un compte corrent– és més penós, i humiliant que per a un espanyol renovar fa 20 anys el carnet d’identitat. La cita prèvia no existeix. I els tràmits administratius amb l’ajuntament per obrir un negoci són molt mal valorats (2,9 sobre 7)

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Com la majoria de catalans, els enquestats creuen que el nivell salarial és baix quan es compara amb el cost de la vivenda. Respecte al català, només el 6% ho veu com a una cosa que els incita a abandonar la ciutat i un altre 13% com un problema seriós. La resta s’hi adapta amb algun esforç (36%), amb normalitat (23%) i hi ha més d’un cinquena part dels enquestats (22%) que diuen que els enriqueix com a persones. Això sí, hi ha una àmplia queixa per la falta d’escoles, a preu raonable, en les quals l’anglès sigui també llengua vehicular. Amsterdam és el desideràtum.

Anem a la política. Obté una nota pèssima (2,6 sobre 7), però no espanta. En els qualitatius es relativitza: «També tots hem patit Trump i continuem vivint». ¿Llegiran l’alcaldessa Colau i el president Aragonès l’estudi? Ho haurien de fer ja que els europeus ja poden votar a les municipals.