El salari mínim i el diàleg

La pujada del salari mínim interprofessional (SMI) s’ha aprovat amb el primer ‘no’ de la patronal al Govern en aquesta legislatura. Si la pandèmia va facilitar l’acostament de postures en acords clau per a l’economia del país, com les pròrrogues dels ertos, la progressiva tornada a la normalitat ha rescatat les desavinences d’altres temps. En aquest cas, el desacord amb els empresaris no ha sigut un obstacle més gran per a l’Executiu de Pedro Sánchez, perquè entre les seves potestats hi ha fixar el salari mínim lliurement. No obstant, que la patronal s’hi hagi deslligat no és un bon punt de partida per als altres temes calents del diàleg social, principalment la reforma laboral i de les pensions, que s’han d’abordar també aquesta tardor, amb la pressió de complir els compromisos davant Brussel·les perquè Espanya continuï rebent els fons de recuperació.

La negociació de l’SMI ha presentat un escenari ben diferent al dels ertos de la pandèmia, en què, si bé a última hora, sempre ha sigut possible un acord entre tots els agents socials per prorrogar-los. És clar que en els ertos no hi havia discrepàncies sobre els efectes d’aquesta mesura econòmica, que fonamentalment es nodreix de recursos públics. Un cas diferent és el salari mínim, amb visions antagòniques de les parts sobre com repercutirà en l’ocupació en aquests moments una pujada que es traslladarà als costos laborals que afronten les empreses. La rotunda negativa de la patronal a la més mínima pujada aquest any donava escàs marge al Govern, que en el seu acord de coalició porta el compromís d’augmentar-lo, i que ja l’havia congelat el gener passat. Així que finalment només els sindicats han beneït incrementar els sous més baixos 15 euros mensuals, fins als 965 euros. És menys que el que demanaven les centrals, que recorden que la pujada, de l’1,6%, és inferior a la de l’IPC (3,3% a l’agost), i que donen un vot de confiança a l’Executiu perquè el 2023 l'SMI sigui de 1.050 euros, equivalent al 60% del salari mitjà.

La CEOE adverteix dels efectes perniciosos que una pujada de l’SMI pot tenir sobre el mercat laboral. Recalca que la seva oposició no és tant a la pujada per si mateixa, sinó al moment. Ara, diu la patronal, els sectors més afectats per l’SMI (l’hostaleria, el comerç) no poden assumir aquesta càrrega addicional, perquè són els que s’estan recuperant més lentament de la crisi. I adverteixen que són pimes, no grans empreses, les que l’afrontaran. Segons aquesta visió es podria acabar perjudicant la creació d’ocupació. Es tracta d’un argument feble en l’entorn de creixement econòmic en què ens trobem i que hauria d’arribar a totes les capes de la població. No apujar l’SMI –mentre els convenis sí que estan aplicant pujades salarials– aprofundiria en la desigualtat. I si hi ha col·lectius a qui pot perjudicar la seva pujada, com els joves i els més grans de 45 anys, potser calgui millorar la seva formació, com va apuntar el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos. La millora en la qualitat de l’ocupació incideix directament en la millora de la productivitat.

El Govern ha tirat endavant la pujada de l’SMI, però sense la patronal. Tots dos tornaran a asseure’s a la taula amb els sindicats per parlar de la reforma laboral –que hauria de reduir la temporalitat– i el sistema de pensions –amb el mecanisme d’equitat intergeneracional encara per concretar–. El desacord sobre l'SMI no hauria d’entelar aquestes negociacions, que requereixen mà esquerra per part de tots. El que menys convé en aquests moments és la ruptura del diàleg social.