¿És avui el PP una alternativa sòlida?

El PP va tenir, el 2019, 89 escons contra 120 del PSOE. El seu primer repte, doncs, és aconseguir més escons. Però José Antonio Zarzalejos, brillant analista conservador, ha remarcat una cosa rellevant: dels 66 diputats que Catalunya i el País Basc envien a Madrid, només tres són del PP. El 1996, quan Aznar va guanyar pels pèls Felipe González, eren 13. 

I el pitjor no és l’ínfima presència en aquestes rellevants comunitats sinó que, des d’aleshores, el PP no ha fet res per corregir la situació. Fer cap de llista per Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo, flagell del catalanisme i no només del nacionalisme, l’abril del 2019 i obtenir un míser escó va ser un error. Repetir el mateix al novembre ja va ser perseguir el suïcidi. El PP té gent preparada –Alejandro Fernández, el president actual del PPC ho és–, però Génova imposa obediència cega. 

No l’exigeix a Núñez Feijóo a Galícia, o a Juanma Moreno a Andalusia. És clar, allà hi ha poder local. Però el PP, si vol governar Espanya, no pot tractar Catalunya i el País Basc com a territori comanxe. Només Aznar, amb Josep Piqué, que venia dels voltants de CDC, va auscultar el terreny, però a Piqué li va tallar el cap Ángel Acebes, el García Egea de llavors, mentre Rajoy feia de Ponç Pilat.

¿Un partit que prefereix el poder total de la direcció de Madrid a comptar a Catalunya i el País Basc, pot guanyar a Espanya i governar després amb prou autoritat?

Un problema del PSOE és que avui depèn d’un aliat que no està en la centralitat europea. Amb 120 escons necessita els 35 de Podem. Però en la millor enquesta per al PP, l’última d’‘El Mundo’, la cosa és pitjor ja que Vox (14,9%) té la meitat dels vots que el PP (29,1%). I en la més treballada d’‘El Confidencial’, el PP trauria 113 diputats (cinc més que el PSOE, tot i que amb menys vots) i Vox, pujant, arribaria als 56. Junts en tindrien 169 i la majoria absoluta estaria en l’aire.

I pot ser que molts votants, pragmàtics, desconfiessin d’un partit obligat a aliar-se amb l’extrema dreta. A Alemanya, on la CDU no té segura la victòria, a ningú se li ocorre sumar els escons d’Alternativa per Alemanya per aconseguir la majoria. El mateix Aznar va condemnar el PP austríac quan –a finals dels noranta– va fer coalició amb l’extrema dreta.

El més preocupant és que dins el PP hi ha gent que diu compartir moltes coses amb Abascal. Per exemple, Esperanza Aguirre, que en unes explosives declaracions de suport a Isabel Díaz Ayuso per presidir el PP de Madrid va afegir que a Génova manen els «baliga-balagues» de García Egea. I Ayuso també ha dit coses similars.

L’exigència d’Ayuso de ser ja presidenta del PP de Madrid (acumulant els dos càrrecs) ha obert una crisi important dins el PP. Aznar mai va tolerar que Ruiz Gallardón acumulés la presidència de la Comunitat i la del PP de Madrid. Va posar-hi Pío Garcia Escudero (que ara ha tornat). Després Rajoy es va haver d’empassar, amb Esperanza Aguirre, el doble càrrec. I patir. I la raó era –i és– que un president de la comunitat, que a Madrid (no a cap altre lloc) té també la presidència regional del partit, es converteix en un seriós contrapoder al president nacional. I encara més si el PP no és a la Moncloa. 

Aquesta és l’autèntica raó per la qual Pablo Casado no vol que Ayuso acumuli les dues presidències. I aquesta és també la causa que Ayuso hagi llançat l’envit abans de la convenció nacional del PP. ¿Vol tenir més poder que Casado? Per ambició, també per càlcul polític. Ayuso, Aguirre i Aznar, una possible triple A, tenen avui menys miraments que Casado –pendent del PP europeu– a exhibir sintonia amb Vox.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El PP també arrossega problemes. Només si Pedro Sánchez s’ofegués, com Zapatero amb la crisi mundial del 2008 –no amb Catalunya o la negociació amb ETA–, el PP arribaria a la Moncloa. ¿Amb el líder nacional o amb la lideressa de Madrid?