La nota Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La foto de l’alleujament

Sánchez i Aragonès són valents. Busquen acords que no seran fàcils i afronten l’escepticisme i la crítica d’una part dels seus

3
Es llegeix en minuts
La foto de l’alleujament

Ferran Nadeu

A Catalunya hi ha tanta acumulació de dates històriques que no han portat enlloc que una elemental higiene mental obliga a la prudència. Cada dia miro amb atenció els quatre diaris en paper que s’editen a Barcelona i els cinc de Madrid. Dijous, la part principal –gairebé la totalitat– de cada portada estava ocupada per la foto de Pedro Sánchez i Pere Aragonès al Palau de la Generalitat reiniciant «sense presses, però sense pauses i sense terminis» la taula de negociació entre els dos governs. Potser no és una foto històrica, però sí que és significativa.

Ja el dia anterior va impactar el to mesurat de les intervencions successives dels dos presidents a la galeria gòtica del Palau. Tots dos van afirmar que les seves posicions de sortida no només eren diferents, sinó que estaven molt allunyades, però que –malgrat això– tenien la voluntat d’iniciar el diàleg per trobar punts de trobada. Per a Aragonès, el punt de partida és el dels votants catalans de l’1 d’octubre del 2017 reprimits per les forces policials. I demana referèndum i amnistia. Però el seu discurs va estar lluny de l’unilateralisme. Sánchez és el cap de Govern d’un Estat el Tribunal Suprem del qual va condemnar els dirigents independentistes. Cert, fa poc els va indultar parcialment, però va recolzar el 155 i creu en el marc constitucional.  

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

¿Com enjudiciar, doncs, la cita de dimecres entre els dos presidents? EL PERIÓDICO d’aquest dijous deia amb gran realisme: «S’asseuen i parlen». És el que va passar... després de totes les moltes coses han passat. Diria que la de dimecres és la foto de l’alleujament. Estic segur que molts catalans –i espanyols– van sentir alleujament davant una foto que indica que la repetició dels greus xocs dels últims 11 anys (des de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut) no és ineludible. Que potser es poden superar.

Sánchez sap que l’enfrontament continu amb la Generalitat de Catalunya, que governa la cinquena part de la població i el PIB d’Espanya, no és un bon camí. Aragonès constata que l’unilateralisme del 2017 no només no va guanyar, sinó que no és aprovat a Europa. I que el progrés de Catalunya és poc compatible amb un clima d’insurrecció moral –i a estones de carrer– de la meitat de la seva població. 

Sánchez i Aragonès són valents. Primer, perquè renuncien al trillat. Repetir cadascú les seves raons, que les tenen, i culpar de tot el contrari. Segon, perquè corren seriosos riscos polítics i electorals. A la resta d’Espanya, la gran majoria de la dreta –i dels seus mitjans de comunicació– diuen que amb la sentència s’hauria d’haver acabat el problema (la lletra amb sang entra), són contraris als indults i acusen Sánchez de cedir al separatisme. Fins i tot parlen de pactes «diabòlics». 

Notícies relacionades

A Catalunya, una part excitada de l’independentisme (l’ANC) exigeix a Aragonès una altra DUI immediata, sense explicar com no acabaria com la del 2017. I JxCat, la meitat del Govern, creu que la taula desmobilitza, sense oferir alternatives. ¿Volen tornar a les pancartes de Torra, retirades minuts abans de l’arribada dels Mossos? I ja hi ha acusacions de traïció i crits assajats de «botiflers».

Sánchez i Aragonès emprenen una ruta molt complicada perquè tots dos saben que repetir el que s’ha fet en els últims 11 anys és un camí de perdició. ¿La piscina del realisme –Espanya no és França, sinó una nació de nacions i el 50% de Catalunya és només el 50%– té prou aigua? Avui, potser no. Però acords raonats i pragmàtics podrien elevar el nivell de l’aigua.