BARRACA I TANGANA

3
Es llegeix en minuts
El misteri

Una nit d’estiu que vaig passar sol a casa, vivint la vida al màxim, vaig veure la pel·lícula del Zorro. L’emetien en un d’aquests 226 canals que no molesten, però tampoc saps gaire bé què aporten. A l’Eurocopa vaig comentar un parell de partits a la ràdio i un amable oient em va definir precisament així: «Un paio que és a Castelló que no se sap gaire bé què aporta». Mis dieses, seriosament. De les coses més boniques que m’han dit mai.

El paio de Castelló que no se sap gaire bé què aporta –o sigui, jo– va explicar després als seus amics, en una altra vetllada d’acció i desenfrenament –a base de fruita seca i el programa del tour mundial de pòquer a la matinada–, que havia vist el Zorro.

Em van preguntar de quina pel·lícula del Zorro estava parlant exactament, com si al meu cap hi hagués cap altra pel·lícula del Zorro que no fos la de Hopkins i Banderas. La que vam veure al cine el primer any de l’institut, que aquestes coses són com els noms dels camps de futbol o dels països: ja poden canviar de nom o sorgir-ne altres de nous que els diràs sempre com vas aprendre a l’escola.

Quan el vell apadrina el jove

El cas és que el Zorro, compte, el Zorro és el puto amo i no se’n parla gaire, d’això. Quina astúcia, quina agilitat i quina elegància. Quin carisma i quins cabells. Com salta, com corre i com enamora el populatxo. El puto amo és el Zorro, que gairebé em poso dret a aplaudir davant la tele amb les seves proeses.

A mi, a la pel·lícula, m’agrada com el vell apadrina el jove i hi entreveu un digne successor en les seves tasques. Tampoc és que tingui gaire on elegir, però bé. Empara el jove impetuós i li imposa una disciplina: el poleix, el cuida i el modela.

Perquè el pícar Banderas estava una mica distret, però Hopkins l’encarrila al seu costat. Li confessa els secrets de l’ofici i tot el que hi havia allà, dins i fora, però ni tan sols no sabia veure-ho ni intuir-ho. Era sempre foc i aprèn a ser de vegades gel. Jo, que tinc la tara futbolera, no podia deixar de pensar en Vinicius durant aquestes escenes.

En una jugada sembla el Zorro i a la següent sembla l’assilvestrat Banderas, a la següent ni s’hi acosta. El seu futbol ja no existeix, contra l’època, fora de la cotilla d’aquesta era. I no estic educat per a una cosa així, i amb freqüència em desespera, però alhora no puc deixar de mirar quan arrenca en la carrera. Em fascina des del primer dia el misteri de la connexió entre el seu cervell i les seves cames.

Notícies relacionades

Els Vinicius de la vida, que no són gaires, solen manejar un parell d’opcions. Assumir el destí tràgic de la seva existència o domesticar-se per trobar continuïtat al sistema. Hi ha un punt de veritat natural en el seu joc que no requereix justificant. Ho va escriure Marilyn French,, més o menys: «Les decisions importants es prenen en un instant i les explicacions només arriben després».

Volem que tot tingui explicació –un driblatge, un desastre, un cop de taló– i no és necessari que tot tingui explicació, encara que ens hi entossudim. Volem saber-ho tot, i no es pot saber tot. Ni qui cal incloure a la llista de millors amics d’Instagram, quin és el criteri concret, ni què tenen els futbolistes com Vinicius al cap. Pot ser que hi ha dies que no sapiguem ben bé què aporten, ni la llista ni els versos solts, però almenys el misteri té la seva gràcia.