EQUILIBRI BLAUGRANA
Surt tu, que m’hi poso jo
DEPORTES Joan laporta interviene en el programa ’Onze’ de TV3 /
Ara recordo la història que em va explicar Javier Clemente en una de les tres vegades que el vaig entrevistar i que, ni recordo la raó, no vaig publicar perquè no venia a tomb. Però aquest relat es va quedar gravat al meu anquilosat cervell.
«Quan jo vaig començar a entrenar Manolo Sarabia tenia ja 25 anys. Era de les figures de l’Athletic. Tècnicament era el millor. Ningú tenia la seva qualitat, però estava defenestrat. Era suplent amb Koldo Aguirre. Jo considerava que era un tio molt bo i el vaig posar de titular. Això sí, tenia un nivell físic horrible, unes proves mèdiques lamentables, però el tio tenia caràcter guanyador».
De sobte, coincidint amb el descens físic de Sarabia, Clemente va retocar l’esquema de l’equip. «Vaig concebre un Manolo Sarabia per a les segones parts. Anàvem molt bé, tercers, però ell no va suportar no ser titular. I, recolzant-se en un amic d’‘El Correo’, va fer unes declaracions en les quals exigia ser titular. Aquell dia vaig reunir els 25 jugadors a Lezama i, davant de tots, li vaig dir: ‘Escolta Manolo, aquí posa ‘no és just que no jugui de titular’. ¿Has dit això?’ Va contestar que sí i li vaig dir: ‘Doncs, mira, ara mateix ho dius a aquell, que és el que juga al teu lloc. Explica-l’hi a ell, va, perquè perquè juguis tu, hauré de treure algú ¿no? ¿a qui trec?’. I Sarabia va dir: ‘No he d’explicar res’. Tu el que has de fer és callar. Si no jugues, et fots, però respectes tots els teus companys».
Doncs no el posaré, no
La cosa va continuar tensa. Cada ics temps, Sarabia deixava anar algun comentari a la premsa. «I ens va visitar l’Hèrcules. Ens va sortir un partit fumut. No marcàvem ni de casualitat. I el públic va començar ‘¡Sa-ra-bia! ¡Sa-ra.bia!’. I jo pensava ‘et fotràs perquè avui no et trec, avui menys que mai, tot i que em tirin ampolles’. Faltant cinc minuts, vam marcar de potra, ¡de potra!, 1-0 i a la caseta. Allà em vaig adonar del que havia de fer en la següent jornada: no convocar-lo. Així el titular de l’amic de Sarabia no seria «Sense Sarabia», com solia ser habitual. No el vaig convocar i, res, em van fer fora».
Va passar el 26 de gener de 1986, però la història continua repetint-se, no només amb futbolistes que se senten infrautilitzats, fins i tot maltractats, que pregonen la necessitat de ser titulars i/o jugar en determinada posició, que, diuen, és la seva.
Hi ha fins i tot presidents que exigeixen que determinats futbolistes siguin titulars, això sí, després van corrent a la televisió de torn, a ‘la nostra’, i, en una autèntic massatge a mida, demanen (una altra vegada) disculpes, diuen que recolzen l’entrenador i que, simplement, va ser un altre sobreescalfament «perquè jo soc molt futboler». Però no diuen, tot i que siguin molt futbolers i sàpiguen molt de tàctica (4-3-3, per descomptat) i alineacions, qui ha de sortir de l’onze titular perquè juguin els seus recomanats. No fos cas que s’enfadi algun dels seus «herois». Aquests que mai fallen, ni tan sols quan se’n van a practicar surf sense tenir l’alta mèdica.
