L’horitzó 2030 de Pere Aragonès

Un sector independentista s’inquieta, creu que negociar desmobilitza. Un altre, constitucionalista, diu que tot continua igual. Però la impaciència no és la mare de la ciència per analitzar l’estratègia d’Aragonès després d’un conflicte enverinat des del 2006 o el 2010. 

¿Què pretén el nou president? Des que va perdre les eleccions del febrer (Salvador Illa va treure més vots), però va obtenir la presidència al tenir un escó més que JxCat i al quedar-se el PSC sense majoria alternativa, Aragonès, un polític caut i calculador, té dos objectius. Un, consolidar ERC com el partit hegemònic de l’independentisme. Després, governar a mitjà termini, amb certa normalitat i pactant, perquè sap que repetir ara l’intent del 2017, que va acabar com va acabar, seria suïcida.

Aragonès vol encarnar la Catalunya que aspira a la independència amb una raspada majoria parlamentària. Per això va deixar clar des del principi que només volia ser investit amb els vots de JxCat –que el va boicotejar tant com va poder– i la CUP. Per això mai es va plantejar negociar la investidura ni amb el PSC ni amb els comuns. Sap que el moviment té un alt component emocional-religiós i que qui vulgui ser el seu cap no pot ni renunciar al gran objectiu ni governar amb els no creients. Renunciar a la independència seria com si un Papa de Roma, per renovador que fos, es qüestionés l’existència de Déu.

Per això Aragonès va optar sense dubtar-ho pel pacte amb JxCat i la CUP. Però vol governar, no protestar i cridar com Torra, negociant amb Madrid. I sabent que el PSOE necessita els 13 diputats de Rufián. I, caut, no creu allò de ‘com pitjor, millor’ i l’horroritza que un pacte PP-Vox pogués expulsar Sánchez de la Moncloa.

Per això la seva frase a TV-3 sobre els Jocs Olímpics d’hivern del 2030, dient que aleshores ja s’haurà celebrat el referèndum, revela la clau de la seva estratègia. No renunciar, ¡mai!, a la independència –la unitat d’ERC patiria i JxCat se’n beneficiaria– però sí retardar el termini al 2029. I en el ‘mentrestant’ la prioritat només pot ser governar amb resultats tangibles. Aragonès i Junqueras –al contrari que JxCat– creuen a més que la taula de negociació ve a ser una mena de reconeixement d’Espanya i que només a través d’aquest diàleg la UE els pot arribar a mirar amb menys hostilitat. 

Aragonès no vol renunciar al gran final, només dilatar-lo i arrossegar l’independentisme a una política pragmàtica perquè, a més, avui la separació no és aprovada per la majoria dels catalans. Per això parla d’amnistia i consulta, que enerven menys els catalans no separatistes.

Però aquest doble objectiu pot ser la quadratura del cercle. Ha de mantenir la coherència –mai fàcil– d’ERC, aconseguir que JxCat (dividida i en què Jordi Sànchez és més realista que Puigdemont) no estripi les cartes i, potser l’impossible, mantenir la CUP, els antisistema, recolzant un Govern pactista. Veurem com transcorre l’Onze de Setembre i què passa després de la primera reunió de la taula de negociació sobre la qual, ¡atenció!, Junqueras, al contrari que Aragonès, no veu imprescindible la presència de Pedro Sánchez.  

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Però el Rubicó seran els pressupostos del 2022. ¿Podrà Aragonès tirar-los endavant amb JxCat i la CUP? En cas contrari, l’església sobiranista, ja molt sacsejada, pot explotar. Aragonès podria recórrer als comuns, o fins i tot al PSC, però l’última cosa seria menjar la poma de l’arbre prohibit. Aragonès no vol acabar com Eva. Salvador Illa espera que al final s’empassi la poma. 

Si el president tira endavant els Pressupostos amb Jaume Giró i la CUP, Catalunya continuarà sent conflictiva però menys virulenta. Anirem a l’horitzó 2030. Si Puigdemont, o la CUP, cauen en la temptació (és la seva naturalesa, com l’escorpí amb la granota) de clavar-li el fibló, entrarem en la desconeguda etapa del ‘desproces’.