Vides inalterables
L’enigma de l’illa Sentinel
Hi ha vides que transcorren en un cicle infinit sense que res ni ningú hi pugui intervenir, l’autonomia ¿perfecta?
Ara amb prou feines es veuen a la venda, no s’anuncien, però encara són allà. Hi va haver un temps en què les ecosferes es van convertir en un regal exòtic, sorprenent i més enllà de l’àmbit decoratiu, que convida a valorar la preservació del nostre entorn. Una esfera de vidre més gran o més petita guarda a l’interior una planta, uns fragments de sorra, tres o quatre gambetes. Tot viu i en un cicle de vida que els permet continuar així malgrat estar en un espai hermètic. El que sembla un miratge es converteix en una realitat amb una durada de fins a cinc anys, si rep sol i una temperatura estable, fins a 10 anys si la peça no conté gambetes, però ¿qui en voldria una tant temps sense la intrigant vida d’aquests petits animals?
No és una ecosfera, però l’illa Sentinel és una illa que es diria que està recoberta per una campana de vidre invisible i que emergeix a la badia de Bengala. Compliria els cicles naturals de la vida sense cap invasió contaminant per exprés desig de les autoritats índies, que han desplegat nombroses normes per protegir-la de visitants o de qualsevol contacte amb la resta de la humanitat. Els censos de població de l’illa, per anomenar-los d’alguna manera, es fan de forma aèria, és a dir, a ull. Unes 400 persones podrien viure allà, fills de generacions i generacions aïllats dels avenços de la ciència i també de les seves destrosses, però el 2018, últimes dades oficials, només van poder comptar-neuna quarantena. La pandèmia els hauria d’haver deixat indemnes, no hi ha comerç, no hi ha anades i vingudes, ni tan sols espècies invasores que puguin transmetre virus, que se sàpiga. La seva llengua també hauria de ser única.
Notícies relacionadesSentinel apareix sovint als cercadors, perquè sona a paradís incorrupte, a meravella per descobrir, però això no ens pot portar a l’engany. És la mateixa illa protagonista de l’últim i potser únic esdeveniment que l’ha portat a les notícies: el 2018 un jove americà que en volia conèixer la forma de vida va ser assassinat poc després de trepitjar-ne la vora. Hi va haver un judici, és clar, però a la banqueta es van asseure els pescadors que l’havien traslladat amb les seves barques al lloc. En un editorial del diari indi ‘The Hindu’, es considerava la mort violenta del missioner com un accident per la seva temeritat, i s’apel·lava a l’enduriment de les mesures de protecció de la gent de l’illa, que inclouen que se’ls protegeixi de projectes comercials o publicitaris. Res de drons fent-los fotos; de fet, la llei preserva expressament la intimitat de dones i nens que hi hagués al territori de 60 quilòmetres quadrats. Ni tan sols els pot caure una ampolla de Coca-Cola com va passar, a la mítica pel·lícula ‘Els déus han d’estar bojos’, a una tribu africana, que no sabien exactament què fer-ne.
Hi ha una dada en aquesta història enigmàtica. Els habitants de Sentinel van rebre amb fletxes l’helicòpter del Govern indi que es va acostar a comprovar com estava la tribu després del pas del tsunami del 2004. I, curiosament, no consta en els registres acumulats sobre l’illa que en cap moment hagin intentat o pretès sortir-ne.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
